Demà pel matí haurem fet una volta completa al Sol sense tu. Encara no m’he atrevit a començar a llegir ‘La Balada del Bar Torino’, l’últim que vas començar i el vas deixar per llegir. Te’n vas anar amb el comboi de la final de copa, no cal que et diga que vam perdre als penals, què hi farem, i que ara les coses són encara pitjors, però està el Pipo al comandament. En fi, paciència, no n’hem tingut una altra des del moment en què vam escollir bàndol, en què vas escollir bàndol per tots nosaltres. No és un retret, és una lliçó de vida. Una més de totes les que ens vas deixar.
Els tarongers estan bé, en flor, com quan te’n vas anar, encara que la clemenvilla ha sigut un desastre: l’alternària es va endur la collita per davant. Esperem que les coses vagen millor enguany.
I la teua néta també està com els tarongers, en flor. Trau molt bones notes, ja saps, i ara està també al conservatori, i vés per on, li agrada. Li agrada tot, i encara que això pot ser un problema, sempre serà millor que si no li agradara res.
La resta estem bé, treballant i atenent urgències administratives cada cert temps, allò habitual. Bo, a mi em costa acostumar-me al buit, la veritat, a no poder parlar amb tu. Tots et busquem, fins i tot Maulet, que recorria ta casa olorant ací i allà per saber on estaves. Els gats s’acostumen, però jo de moment encara no he pogut.
Bé, tret que de tant en tant recorde la fiblada que vaig sentir al cap mentre feia classe, aquell matí d’abril. Sabia des de primera hora del matí que estaves malament, però no sabia els detalls. La fiblada em va avisar i, en acabar la classe i telefonar, va cobrar sentit, perquè te n’acabaves d’anar. Tan racional com soc i no puc evitar pensar en eixa fiblada com un senyal, com un comiat. Després, també et vaig confondre amb un rapinyaire que passejava entre les clemenvilles, elegant, tranquil, i no s’espantava de mi fins que estava ben prop. Llavors s’enlairava obrint les ales eixes tan boniques i volava entre els arbres fins que trobava un forat per entrar i canviar de fila. Quan vaig pensar que no poda ser que fores tu vaig plorar, sol, entre els tarongers.
Ah, ho oblidava, si tot va bé, apareixeràs en els agraïments d’una revista d’impacte en Astrofísica amb la següent frase: MP acknowledges Manuel Perucho-Franco, his father, for standing up as an example through his whole life. Fixa’t que no dic que sigueres un exemple per a mi, perquè no ho vas ser només per a mi, sinó per a qualsevol persona que sabera com t’havies conduït al llarg de la teua vida.
Encara que la làpida ‘oficial’ ho ha tapat, baix encara està allò que et vaig escriure: ‘Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels’. Espere que estigues en un hort amb tarongers grans i sans. I que estiguen en flor.
Posted in Uncategorized | Comentaris tancats a una volta al Sol
Per Manel Perucho Pla (besnét de
Francisco Pla Micó).
El
context
L’any 1936, la situació política a Espanya
era de polarització total. L’arribada de la República va despertar les
il·lusions de la classe treballadora pel que feia a una reforma agrària i a una
millora de les condicions de treball a les fàbriques. No obstant, la forta
oposició de terratinents i industrials, amb el recolzament de les forces
armades (i la Guàrdia Civil), a les primeres mesures en eixa direcció preses
pel govern d’esquerres de 1931 (amb Manuel Azaña com primer ministre), va
generar una gran tensió.
L’any 1933, les lluites internes entre els partits d’esquerra, que es culpaven del fracàs de les mesures en la pràctica, l’abstenció dels anarquistes (que havien votat en les eleccions del 1931) junt amb el fet que les dretes espanyoles es presentaren en coalició a les eleccions va produir un tomb al govern i una regressió en les polítiques socials i econòmiques. Com a reacció a eixa regressió, es van produir manifestacions i revoltes violentes en diferents llocs d’Espanya. Cal tindre en compte que la fam i la manca de perspectives feien que les protestes arribaren a extrems molt més intensos que els que estem acostumats ara, ací. L’exèrcit va reprimir durament les revoltes, i la dreta espanyola, en contacte amb els partits nacional-socialista alemany i feixista italià estava cada vegada més convençuda que l’única solució als problemes socials existents era l’establiment d’un règim totalitari, cosa que deien obertament als discursos.
La reedició d’un pacte d’esquerres en les
eleccions de 1936, el Frente Popular, va donar la victòria electoral a aquesta
opció, amb un marge percentual escàs. La reacció d’una gran part de l’exèrcit
no es va fer esperar molt: tres mesos després de les eleccions es van alçar en
armes contra el govern republicà. El fracàs del colp d’estat en part del
territori espanyol va conduir a una guerra de tres anys que es podia haver
evitat si s’haguera produït una reacció ràpida de les potències democràtiques
estrangeres (França i Anglaterra). Tanmateix, Anglaterra no es refiava dels
governs d’esquerres que podien perjudicar els seus interessos, i va deixar el
govern francès (del Front Popular) sol en eixa decisió. La por a un
enfrontament amb els països feixistes veïns va fer que França girara l’esquena
a la democràcia espanyola. La resta de la guerra i els papers jugats per
l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini o la Unió Soviètica de Stalin
queden fora d’allò que interessa a aquest text.
A nivell social, la protesta i acció
sindical en les zones més industrialitzades (Alcoi, Barcelona, Saragossa…)
estava dominada pel sindicat anarquista de la Confederació General de
Treballadors (CGT), mentre que a la resta del territori el sindicat majoritari
era la Unió General de Treballadors (UGT). El grau de virulència en les seues
protestes i accions estava determinat per una situació de forta desigualtat
social que, entesa com injustícia social, va conduir a l’odi i la violència
recíproca entre terratinents i propietaris, per una banda, i jornalers i
treballadors de la indústria per l’altra.
Com a mostra interessant de la situació (per
la seua relació amb l’entorn social del cas), el primer govern republicà va
aprovar una llei segons la qual els propietaris no podien contractar jornalers
de localitats diferents a la pròpia si al poble hi havia algú sense contractar.
La mesura es va prendre perquè la contractació de forasters es feia servir per
augmentar l’oferta de treballadors i poder reduir el jornals.
Desconeixem l’ambient social de l’època a
Càrcer, però és evident que no seria molt diferent d’altres llocs i que la
problemàtica devia ser comuna a tota l’Espanya rural. Els terratinents més
destacats del poble eren en aquest moment Joaquín Abad Montero de Espinosa (de
la Casa Abad), i el Baró de Càrcer. Per donar una idea de la possible ideologia
d’aquests terratinents, el fill del baró, Joaquín Manglano Cucaló de Montull,
va pertànyer al Partido Liberal Conservador (la dreta de l’alternància de
partits imposada durant la Restauració borbònica), però va ser regidor de
València durant la dictadura de Primo de Rivera i va acabar dintre del moviment
carlí (Comunió Tradicionalista), caracteritzat pel seu integrisme religiós
catòlic i la seua defensa d’una monarquia absolutista.
Francisco Pla Micó era administrador de la
finca d’Abad, el que junt al fet que siguera nomenat alcalde de Càrcer l’any
1924[1]
implica que devia estar lligat no només econòmicament, sinó que també
ideològicament, als grans propietaris, la qual cosa és fàcil d’entendre.
Comença
la guerra
Després
d’una primera i encara superficial cerca en els arxius de l’ajuntament de
Càrcer, hem trobat que en agost de 1936 es va produir una reunió assembleària
de la comissió gestora municipal, amb diferents veïns del poble, per tractar el
tema de l’abastiment de la població durant la guerra, el proveïment de menjar a
les milícies mobilitzades i als ‘pobres de la localidad’, i el restabliment de
l’ordre. En eixa reunió apareix la presència de Francisco Pla Micó com membre
de ‘las fuerzas vivas’, exalcalde, propietari i representant del major contribuent
fiscal a l’ajuntament, En Joaquín Abad Montero de Espinosa.
Fragment de l’acta de la reunió d’agost de 1936 en què apareix el nom de Francisco Pla Sanz.
En la reunió, el president de la comissió
gestora, Rafael Gozalvo[2]
Moragues, explica que va haver de permetre l’assalt a l’església del poble que
va acabar en la crema d’objectes religiosos sota el pont del riu Sellent, per tal
d’evitar que cremaren l’edifici religiós. També nega els rumors que parlen de
l’establiment d’un règim libertari comunista al poble, i es compromet a
mantenir l’ordre constitucional republicà. Com resultat de la reunió s’aprova
la gestió del racionament diari a les famílies dels milicians i a les
necessitades, i les requisicions d’articles de primera necessitat a les
persones benestants. Aquestes requisicions serien anotades i recollides per tal
de sol·licitar el seu retorn per part de l’Estat en el moment en què la pau
siguera restablerta.
Acta de la reunió en què s’estableix el consell d’administració de les finques incautades.
A l’arxiu apareix un document de finals
d’agost de 1936 en què es designa un comitè per a la gestió de les finques
incautades als propietaris que havien abandonat la producció i ‘son servidores
de la causa fascista’, seguint un decret guvernamental de principi del mateix
mes. Al document apareixen els segells de la UGT, l’Agrupació Socialista, el
Partit Comunista, la Joventut Socialista i l’Ajuntament de Càrcer.
Acta del Comitè Executiu Popular de Càrcer, de 9 d’agost de 1936.
A títol de curiositat, s’hi troba un
document en què sis veïns del poble, que s’identifiquen com membres de la
Derecha Regional Valenciana[3],
agraeixen el Front Popular[4]
i l’ajuntament les gestions realitzades per salvar-los ‘de una muerte segura’
quan membres d’una partida revolucionària forastera se’ls havien endut per
matar-los, acusant-los de feixistes. Aquest fet revela que la situació era
perillosa per a qualsevol sospitós d’afecció a l’alçament militar i que la sort
dels acusats depenia de la relació amb aquells veïns del poble que els podien
salvar.
Francisco Pla Micó, Quito, se’n va anar
de la localitat el dia 10 de novembre de 1936, segons consta en la declaració
de la seua vídua, Elvira Sanz Pla, dintre de la ‘Causa General’ posterior a la
guerra, i va ser assassinat la nit del 10 de desembre del mateix any. Les actes
dels plens de l’ajuntament des d’agost/setembre de 1936 no revelen cap pista
sobre la desaparició i mort de Quito (insistim, després d’una primera mirada
que caldria revisar), sinó que recullen la tasca de govern quotidiana del
poble, fet que tampoc no és sorprenent.
El
crim
Tot el que sabem del crim sorgeix de la
documentació de la ‘Causa General’ que ha trobat Fidel Pérez, cronista del
poble de Millars. A la ‘Causa’, el fiscal pregunta als alcaldes de cada
localitat per les víctimes dels comitès revolucionaris. Les dates de les cartes
enviades als ajuntaments involucrats són des de finals de 1940 a començaments
de 1941, segurament perquè la composició i organització del nou Estat va
requerir un temps des de la finalització de la guerra. El cas passa de Millars,
on es va refugiar Francisco Pla Micó, a Bicorp, on es va produir l’assassinat,
i finalment a Càrcer, on hi ha les declaracions de la vídua de Quito, Elvira
Sanz Pla, qui explica, a dia 13 de març de 1941, que el dia 10 de novembre de
1936, el seu marit va eixir del poble per refugiar-se a Millars, fugint de ‘las
hordas rojas de este pueblo’ i que, el dia 10 de desembre, José Cueves Moragues,
Juan Bautista Lloret Verdú, Vicente Penalba García i José Santodomingo Juan,
tots veïns de Càrcer, van anar a buscar-lo a Millars, en un cotxe conduït pel
xòfer Agustín Bono Cueves. El cotxe havia estat incautat a la Senyora Josefa
Gascó Pla. La declaració d’Elvira Sanz finalitza amb la informació que el seu
marit va ser soterrat a Bicorp i traslladat al cementeri de Càrcer el 4 de
setembre de 1939. Aquests fets van ser posats en coneixement de la ‘Guardia
Civil’ de Càrcer per ella mateixa.
Declaració d’Elvira Sanz de 13 de març de 1941.
El fiscal demana per carta informació sobre
les cinc persones nomenades en la declaració, tot i que Elvira ja indica que José
Cueves havia estat afussellat a la presó de Gandia. La resposta de l’alcaldia
de Càrcer indica que els altres tres acusats es troben a la presó Model de València
i que el xòfer viu a la localitat. Efectivament, en preguntar el fiscal per José
Santodomingo, Vicente Penalba i Bautista Lloret, el Fiscal de la ‘Causa General’
indica que es troben en presó, a disposició del Jutjat Militar número 6 (sic),
per procediment 10746-V.
En
una segona declaració d’Elvira Sanz, a 11 de setembre de 1941, a petició del
fiscal de 9 de setembre, especifica que el seu marit va ser tret d’un domicili
de Millars, el dia 11 de desembre de 1936[5]
i assassinat a ‘la Cuesta de los Arroces’, al terme de Bicorp. Finalment indica
que va fer la denúncia en acabar la guerra ‘con motivo de la liberación de
Carcer’. Aquesta declaració està signada per Elvira Pla, filla de Francisco Pla
i Elvira Sanz, per impossibilitat física de la darrera. En una última
declaració de 2 d’octubre, a sol·licitud del fiscal, de 19 de setembre, Elvira
Sanz respon a la pregunta sobre la localitat en què vivia la víctima ‘cuando se
dio inicio el Glorioso Alzamiento Nacional’.
Aquesta declaració està signada només pel jutge municipal, Sr. José
Conca Martínez, que dóna fe de la declaració. Novament, s’hi especifica que la
vídua no signa la declaració per impossibilitat física.
Francisco Pla Micó
La declaració del xòfer, Agustín Bono
Cueves, en data de 18 de setembre de 1942 descriu que la nit del 10 de desembre
de 1936 va ser forçat a conduir el cotxe incautat a la Senyora Josefa Gascó Pla[6]
cap a Millars, portant els milicians José Cueves, Bautista Lloret Verdú, Vicente
Penalba i José Santodomingo. Indica que ell no formava part del Comitè de
Càrcer però que els seus membres disposaven dels cotxes i dels xòfers quan ho
necessitaven i que aquella nit el van cridar a ell. En arribar a Millars va
aturar el cotxe a l’entrada del poble, els milicians van baixar i ell es va
quedar dormit. El van despertar quan ja estaven novament al cotxe i li
ordenaren tornar a Càrcer. En arribar a la carretera de Quesa, li van ordenar
que parara i aleshores, en veure’l baixar, es va adonar que també anava
Francisco Pla Micó al cotxe. Agustín Bono Cueves explica que Francisco va ser
interrogat pels milicians i de sobte va intentar fugir. Aleshores li van
disparar i el van matar. El xòfer indica que això va ocòrrer a certa distància
del lloc on ell estava, dins del cotxe, i que no va poder escoltar les
preguntes que li van fer abans de matar-lo. Sí que va escoltar com, en tornar
al cotxe, un d’ells deia: ‘Ja no s’alçarà més’. Finalment, Agustín Bono indica
que li van dir que mantinguera silenci sobre els fets i que ell ho va fer per
por. Poc temps després va ser mobilitzada la seua quinta i es va incorporar a
l’exèrcit, al front d’Extremadura. En acabar la guerra i tornar del front es va
presentar en casa de la vídua, qui va presentar denúncia. Agustín Bono no va
ser denunciat pel crim i no se li van obrir càrrecs.
Declaració del xòfer, Agustín Bono Cueves, de 18 de setembre de 1942.
Pel que fa als acusats i la seua activitat
política, José Cueves, apareix al document en què s’estableix un consell
d’administració de finques incautades d’agost de 1936 com membre del Partit
Comunista i també com secretari del Comitè Executiu Popular de Càrcer; Bautista
Lloret apareix com membre del Partit Socialista i nomenat com vocal del consell
d’administració de les finques incautades. No hem trobat, en canvi, cap
referència als papers a la militància dels altres dos inculpats de
l’assassinat, Vicente Penalba i José Santodomingo.
El dia 4 de
novembre de 1942, el fiscal demana novament a l’alcaldia per Vicente Penalba.
Des de Càrcer s’informa que Vicente Penalba havia estat afussellat
aproximadament un any abans. El 31 de desembre fa el mateix amb Bautista Lloret,
obtenint la mateixa resposta. Tot i que en els documents que ens va fer arribar
Fidel Pérez no figura cap informació sobre el destí de l’altre acusat, José
Santodomingo, en el monogràfic ‘Els afusellaments al País Valencià (1936-1956)’
apareixen els noms de Vicente Penalba, Bautista Lloret i José Santodomingo com
afusellats a Paterna el dia 21 de novembre de 1941. Segons l’índex de
procediments del franquisme de l’Arxiu General i Històric de Defensa, que es
pot trobar a la xarxa, tots tres compartien sumari (10746 1939 17679 / 4). En
el mateix sumari, segons aquesta base de dades, hi havia dues persones més com
acusades, José Cueves[7]
i Vicente Botella Máñez, que figura als papers que hem trobat a l’ajuntament de
Càrcer com membre de les ‘Juventudes Unificadas’ (socialistes i comunistes) i
vicepresident del Comitè Executiu Popular de Càrcer. Els afusellaments de Vicente
Penalba, Bautista Lloret i José Santodomingo van ocòrrer poc després de les
declaracions d’Elvira Sanz, però molt abans de la declaració del xòfer. Açò
darrer, junt amb el fet que és el mateix fiscal qui pregunta novament pels acusats,
faria pensar que el motiu de l’afussellament s’ha de buscar en el judici
militar[8].
En tot cas, caldria consultar els sumaris per estar-ne segurs. La notificació
de la mort dels acusats produiria el tancament de la branca corresponent en la
‘Causa General’.
Ja coneixem, en canvi, el motiu de l’afusellament de José Cueves[9], a Gandia, el dia 31 d’octubre de 1940. Segons una investigació de l’historiador Eladi Mainar[10], José Cueves estava a la presó de les Escoles Pies de Gandia. El dia 16 d’octubre va participar en un intent massiu de fuga, del què es va confessar organitzador. En un judici ràpid i ple d’irregularitats, van ser condemnats a mort ell i dèneu presoners més, i afusellats el dia 31. Tot en només quinze dies. Com ja sabem, més que justícia, el bàndol guanyador va buscar revenja i eliminació. De fet, allò que salta a la vista de seguida en llegir algun d’aquests documents i relats històrics és el caràcter industrial i sistemàtic dels judicis de la postguerra.
Nota: En
un altre document del ram de Càrcer de la ‘Causa General’, de 9 de setembre de
1942, el Fiscal, Sr. Castro, demana a l’alcaldia de Càrcer per la situació de José
Cueves (l’acusat de l’assassinat de Francisco Pla Micó) i José Nadal Sales per
una banda, i a la direcció de la presó de Sant Miquel dels Reis de València i
del Destacament Penal d’Argés (Toledo) per José Varoch García, Luís Juan
Botella (en la primera) i Jaime Máñez Cerdà (en la segona) per altra banda, en
relació a les seues responsabilitats polítiques des del 18 de juliol de 1936.[11]
En el mateix document demana informació al rector de Càrcer sobre la destrucció
d’objectes religiosos en l’església de Càrcer. Els noms dels acusats de
l’assalt a l’església apareixen també en diferents documents com membres de
partits i sindicats d’esquerra i/o de l’ajuntament.
Curiosament, el rector de Càrcer en 1942, En José Silvestre, va respondre amb una carta en què, al·legant que ell no era el responsable de la parròquia en el moment dels fets, aporta la informació recollida de l’alcalde i veïns del poble. En aquesta carta es fa un llistat del valor dels desperfectes i s’assenyala com responsables dels fets només quatre persones: els afusellats. Un clar i interessant indici que el poble estava cansat i volia passar pàgina de la guerra.
Relació de desperfectes a l’Església del poble de Càrcer i llistat de persones acusades.
Millars
Francisco
Pla Micó es va amagar a Millars, però, on i per què? A través del cronista de
Millars, Fidel Pérez Barberá, vam poder trobar els descendents de la família
que el va acollir. Els noms de les persones que l’acolliren eren Manuel Pérez
Lorente i Herminia Royo Pérez. Al poble vam conèixer quatre dels seus néts
(Manuel, Santiago y Laura Pérez, germans, i Vicente Galdón), que n’havien
escoltat la història dels avis i també dels pares. Ens van explicar que Manuel
i Quito tenien una relació d’amistat i que Manuel es quedava a casa de Quito
quan es traslladava a la Ribera a comerciar. Segurament no era la primera
vegada que Quito estava en casa de Manuel, tot i que sí la darrera.
Manuel Pérez Lorente i Herminia Royo Pérez.
Casa de Manuel i Herminia, a Millars.
Ens van explicar que aquella nit els
milicians van trucar a la porta, amb les escopetes penjades al muscle, dient
que només volien fer-li unes preguntes. Quito va eixir de la casa sense oferir
resistència i se’n va anar amb ells. Manuel va demanar al seu fill gran, de
dèsset anys, que els seguira amb la bicicleta per veure què li féien. Segons
explicaren els fills del xiquet, Manuel, Santiago y Laura, son pare va agafar
la bici aquella nit de desembre del 1936, segurament freda, i va seguir el
cotxe per la carretera entre Millars i Bicorp. El cotxe, carregat i per una
carretera precària, devia anar lent, així que Manuel, de dèsset anys, els va seguir
de prop. Quan va parar el cotxe es va amagar i va presenciar com el mataven. En
tornar a casa li va dir a son pare: ‘Lo han matado, padre’. I, segons van dir,
no ho va oblidar mai.
Els
dubtes
Hi
ha una sèrie de preguntes que no tenen encara resposta i que potser no la
tinguen mai… Per què a Càrcer només van matar Francisco Pla Micó? N’hi havia
algun fet que el distingia de la resta de ‘fuerzas vivas’, algun greuge
personal, alguna ofensa? O potser simplement van saber on estava ell, però no
els altres propietaris del poble? Si hi va haver segrestos al poble ja durant
l’estiu[12],
per què no va fugir abans del 10 de novembre? Estava tancat a casa, o potser se
n’havia anat abans i la seua vídua va donar una data incorrecta? Cal recordar
que eixa sola notícia que hem trobat sobre la detenció de veïns del poble, els
sis regionalistes, indica que els segrestadors eren forasters i que, pel que fa
a les actuacions dels membres del comitè local de Càrcer, només consta
l’assassinat de Quito.
Segons la ‘Causa General’, tal i com
recull l’obra ‘La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana’[13],
a la Ribera Alta van morir unes 530 persones en la repressió de la rereguarda
republicana. El nombre de víctimes a la comarca revelen una acció contundent i
sistemàtica d’eliminació d’afins o suposats afins al colp d’estat militar. Per
tant, tot i que el cas de Quito és únic en Càrcer, n’és un més de la tràgica
repressió de la rereguarda republicana, duta a terme per grups aïllats fora del
control del govern, com en el cas que ens ocupa.
Evidentment, hi va haver segurament una component personal, sent veïns del mateix poble els executors de la mort, però eixa component personal devia estar emmarcada en un context econòmic i social que va conduir a la que va ser una guerra d’extermini. No es tractava de guanyar, es tractava d’eliminar l’enemic. Exactament el mateix que va ocòrrer al front soviètic en la Segona Guerra Mundial. I exactament els mateixos (amb matisos) bàndols implicats en els crims de la Guerra Civil. L’actitud era recíproca, com revelen els judicis i hem explicat abans. Al cap i a la fi, l’afusellament no era sinó un assassinat comés per l’Estat.
Per tant, la navalla d’Occam, que diu que
l’explicació més senzilla és la millor explicació, ens indica que segurament es
tracta d’un crim més en un context en què això era normal i que a Francisco Pla
Micó, Quito, el van matar perquè van poder esbrinar on estava. Alguna connexió
entre Millars i Càrcer, algun milicià de Millars que es va adonar que estava
allí amagat i va informar els seus companys de Càrcer, o simplement algú que va
dir alguna cosa a algú altre en algun casino, en algun mercat de Quesa o de
Navarrés, i va ser escoltat per algú que ho va comunicar al Comitè de Càrcer.
Segurament, no ho sabrem mai.
Finalment, no deixa de ser curiós que els
únics afusellats de Càrcer per part del règim sigueren els tres acusats que
restaven vius, i que un cinquè encausat en el procediment 10746 1939 17679 / 4,
Vicente Botella, escapara de la mort. Açò ens fa pensar que la condemna a mort
no seria a causa directa de l’assassinat de Francisco Pla Micó, però sí que
s’hi va tindre en compte (‘rebelión con delito de sangre’?). La resposta, si
existeix, deu estar al procediment, en la diferència entre les sentència dels
afusellats i la de Vicente Botella.
I açò és el que sabem, de moment, de la mort dels cinc (o un més quatre) veïns de Càrcer morts com a conseqüència de la Guerra Civil.
Cuesta de los Arroces. Al fons a l’esquerra, la localitat de Quesa.
[1] Durant la dictadura de Primo de
Rivera (1921-1930). Els alcaldes no eren elegits democràticament.
[11] Jaime Máñez
va ser condemnat a dotze anys i un dia, que complia a Las Palmas (Canàries).
José Varoch va ser condemnat a quinze anys i Luis Juan a trenta anys, que
estaven complint a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València.
[12] Els sis
regionalistes salvats per membres del Front Popular de Càrcer.
