Feed on
Posts
comments

…que li diuen Auschwitz. Al meu poble hi ha un propietari del gos, bíped, supose. Sí, supose que l’espina dorsal li fa el servei de fer-lo caminar amb dues potes, però no sembla que de l’extrem superior d’aquesta isca res de trellat. Em comenten que fa servir el seu coneixement escàs per estirar una anella i obrir un paracaigudes. Poca cosa, vaja. Me l’imagine caient a terra a quatre potes, ara sí, en la seua postura natural. Aquest suposat ser racional segurament no es pot arribar a imaginar el que va passar en aquest lloc que a ell li fa tanta gràcia com per posar-li el nom al seu animalot.

Un altre símptoma. La setmana passada, al parc, uns xicots practicaven boxa (amb guants i caputxa) amb les instal·lacions. Quan els vaig dir que intentaren practicar a sa casa, i no amb els béns públics, un d’ells em va dir que si volia que practicaren amb mi. Per sort, no vaig tindre temps de contestar, perquè, sincerament, no haguera sabut que dir-los.

En una escala menor (molt menor) d’inconsciència, m’assabente que hi ha gent que telefona un senyor del poble del costat, que no saben qui és, per a que cure el mal de panxa del nadó (els famosos còlics). M’asseguren que en deu minuts li passa el mal al xiquet o xiqueta. Simplement fa “alguna cosa”. I no cobra per això. Un sant. Toca, pense, estem avançant, perquè alguns encara pengen un gripau d’un taronger per a que muira lentament i s’asseque per tal de llevar-li el mal de genives al nadó que denta… I segurament es faran altres coses que encara desconec.

Quan em van contar, en primera persona, la història del bruixot telefònic, vaig proposar un experiment als pares del xiquet: no telefoneu durant una setmana el senyor analgèsic-a-distància i estudieu si li passa el mal sense la telefonada, més que res per no fer el borinot. La resposta va deixar clar que el mètode científic no els convencia tant com telefonar un senyor que no coneixen i que, escolta, jo tampoc m’ho creia, però funciona. I, escolta açò també, si el teu fill estiguera patint tu també ho faries. I és ací on s’equivoquen. Jo no ho faria. Escolta’m ara tu a mi, la meua filla també va patir, com tots els xiquets, i ni se’m va passar pel cap telefonar cap mena de tele-estomatòleg ni res de semblant.

Del que m’han de convéncer és de la relació directa entre la telefonada i la ressolució del problema. Per a ells això serà evident, però per a mi, si no hi ha un contacte, un massatge, un producte aplicat a la zona endolorida, no se’m fa la idea del que pot estar succeïnt. El tal senyor tampoc no coneix qui el telefona, ni la distància a què es troba el pacient. Jo pregunte si han comprovat si el fenomen-natural-anti-còlics cura tots els xiquets que hi ha entre ell i el fill dels autors de la telefonada, però no semblen parar massa atenció al meu dubte. És un dubte raonable, donat que el camp de “forces” generat per la font humana sanitàrio-telefònica ha d’actuar en el xiquet i, a meitat camí pot haver-hi un altre nadó en la mateixa situació que, aprofitant la influència del tele-bruixot, siga curat. Encara que pot ser la curació siga individualitzada, via algun tipus d’activitat focalitzada i col·limada. Però açò no pot ser, perquè hauria d’haver preguntat on està el malalt. Digueu-li ignorància, si voleu, però no se m’acut cap llei natural que permeta una relació causa-efecte entre una cosa i l’altra. Que s’ho volen creure, que s’ho creguen. Però, per favor, que no em diguen que jo també ho faria, perquè per ací no passe.

Combinant açò amb els penjolls contra el mal d’ull que porten carrets i xiquets és fàcil arribar a la conclusió que, evidentment, al meu poble i contornada, que no és ni millor ni pitjor que els vostres (a saber quines coses feu), tenim un problema. Tenim un problema que em recorda que la modernitat no ens ha arribat de manera homogènia i que el sistema educatiu ha estat fracassant per diferents motius, quasi tots ells estructurals, quasi tots ells relacionats amb la societat que som.

Estic convençut que els qui telefonen el senyor no li posarien Auschwitz al seu gos, però en la foscor de la irracionalitat ens podem perdre i traure el cap vés tu a saber per on. Desesperat, agafe de la meua prestatgeria El mundo y sus demonios de Carl Sagan, cercant una revelació. Trobe, aleatòriament, una cita d’Edmund Way Teale, naturalista i escriptor nord-americà: “Moralment és tan dolent no voler saber si una cosa és veritat o no, sempre que ens permeta sentir-nos bé, com ho és no voler saber com es guanyen els diners, sempre que s’aconseguisquen”. I, vés per on, em recorda molt l’esperit de la nostra societat mediterrània en plena crisi estructural. Tenim un problema. Un problema que no se solucionarà amb retallades en educació, certament.

http://www.linformatiu.com/opinio/tribuna-oberta/articulo/al-meu-poble-hi-ha-un-gos/

Homenatge a Estellés.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

Acabem el mes de juny, de viatge, mirant com l’Informe Semanal de TVE internacional fa apologia de la llengua castellana i els Instituts Cervantes d’arreu del món, amb impostos de tot el «territori nacional». Però no agrada que la Generalitat d’allà promoga el català internacionalment i tampoc no recorde que ningú fera cap commemoració digna dels 500 anys del «Tirant lo Blanc», excepte una edició especial que va fer la Generalitat d’ací aleshores, tot i que sí recorde la del Quixot (que està molt bé, escolte). Hi ha molta gent que es troba a gust en aquesta situació desigual, o que simplement es troba. Ara, ningú no s’ha de sorprendre si hi ha qui no se sent identificat amb un Estat que no el representa ni se’n preocupa. Se’ls pot insultar i desqualificar (la caverna, etc.), però no pot causar sorpresa la seua existència.

Entrem al mes de juliol passejant per una ciutat europea. A meitat de mes i de passejada, ens atura un home sudamericà i ens demana si venim de València, en reconéixer la llengua que parlem. Li responem que sí, i el primer que fa es queixar-se del valencià i dir que no li agrada viure al nostre ex-cap i ex-casal. Sorpresos, diem que a la ciutat de València quasi no es parla ja valencià. Ens dona la raó, i diu que som molt respectuosos. Però continua dient que a Barcelona, «ni pude sacar un café con leche de una máquina, y eso que hablo cuatro idiomas. Ese bendito catalán no hay quien lo entienda».  Bocabadats per la manca de flexibilitat lingüística del nostre interlocutor, incapaç d’interpolar entre dues de les llengües que parla, li diem que «el bendito catalán» i la nostra, són la mateixa llengua i el deixem, que plou i no podem estar fent filologia al mig del carrer. La conclusió de la conversa és que si tot és en castellà, és molt respectuós, i si no… Em pregunte qui ens respecta a nosaltres… Però potser hauríem de començar per respectar-nos nosaltres mateixos.

Acabant el mes, em ve al cap que he arribat a posicions polítiques valencianistes a través de la lectura i la cultura en general, i que és aquesta mateixa cultura la que em separa del meu entorn, de la gent del carrer amb qui he viscut tota la vida i que ara potser no m’entèn. Curiosament, és la gent a qui defenses amb les teues postures, però a una gran distància pel que fa a la manera de veure la realitat. Pense que potser és aquest el gran problema del valencianisme… i que acabe de redescobrir la roda.

Arribe a casa després de passejar pel mes de juliol. Canal 9 obre les notícies amb deu minuts d’assasinat amb detalls policials i testimonis. Amb tot el que està passant, no deixa de ser un símptoma. Torne a descobrir la roda. Però detecte una novetat en sentir-los referir-se com «Villanueva de Castellón» al poble que he conegut anomenar Vilanova de Castelló i després Castelló de la Ribera. Sembla que el nom que se li ha quedat, per orde judicial després de la brega toponímica, és en castellà. Deu ser que el jutge va veure l’ocasió… Se m’enduen els dimonis i no puc evitar la blasfèmia. A Canal 9 hi ha sentències que es fan complir, però d’altres ni les hi ha. Hi pense (no tinc remei, jo) i no puc deixar de veure un toc mafiós d’atenció: per cada pas que proveu de fer en el vostre interès, nosaltres vos en farem pegar dos enrere. I ara, com a mostra, diem el nom d’un poble absolutament valencianoparlant, en castellà. Perquè manem, guanyem eleccions amb la gorra i no ens cal respectar res ni ningú, ço és, per collons antidemocràtics.

Manel Perucho

http://www.pagina26.com/opinio/8778-juliol.html

Article que es publicarà a la revista del comité d’agermanament entre Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta, País Valencià) i Gouzon (Limousin, França).

A la memòria de mon tio Paco Pla, que em va explicar la paradoxa dels bessons quan jo era un xiquet.


L’agermanament amb altres pobles constitueix en sí mateix una forma d’exploració. És altra gent, altra cultura. L’esforç enriquidor de conéixer persones pertanyents a pobles diferents ens demostra que la gent és gent ací i allà, que no són pitjors ni millors que nosaltres i que, com valencians, podem exportar les nostres idees i cultura a altres pobles.

Al llarg de la història, però, les dificultats de comunicació i transport van fer possible l’enganyifa del “nosaltres” i “ells” basada en la ignorància d’allò desconegut. Ara que el Món se’ns fa petit, ja podem estar en contacte amb altres pobles europeus i les exploracions pioneres miren a l’espai i ja no a altres continents per descobrir. Però, fins on podem arribar en l’exploració de l’espai? Hi ha possibilitats d’agermanament entre els pobles de la Terra i pobles d’altres planetes?

Com sabem, les distàncies astronòmiques són enormes, el que representa una primera i pràcticament insalvable dificultat. Per fer-nos una idea podem aturar-nos per descriure l’odissea de les sondes “Voyager” (de l’anglès viatger), que van ser enviades per estudiar els planetes exteriors del Sistema Solar. Aquestes naus van ser llançades allà per l’any 1977 i, després d’un any i sis mesos, la primera va arribar al rei dels planetes del nostre sistema: Júpiter. Per arribar al següent planeta, Saturn, va necessitar un any i mig més. A partir d’ací va continuar el seu camí cap a l’espai interestel·lar. La segona nau, una miqueta més endarrerida, va necessitar quatre anys per arribar a Saturn, i quatre i mig més per trobar-se amb Urà. Dotze anys després de ser llançada s’apropava a l’òrbita de Neptú. La sonda “Voyager 2” també va continuar el seu viatge cap a l’infinit. Totes dues naus porten un disc compacte fabricat en or amb dades sobre el Sol, la Terra i l’ésser humà i música de Bach, Beethoven, Mozart, Chuck Berry i altres. De regal per qui les trobe.

La velocitat amb què aquestes naus es separen de la Terra és d’uns 17 km per segon, çò és, en unitats més familiars, més de 60.000 km/h. Per tindre una referència directa del que aquesta velocitat suposa, podem estudiar el temps que trigarien a arribar a Siri, una de les estreles més properes a nosaltres. La podem reconéixer com l’estrela més brillant a les nits d’hivern i començaments de primavera, visible cap al sud en fer-se de nit, a l’esquerra de la coneguda constel·lació d’Orió. Siri es troba a 8.6 anys-llum, el que significa que la llum triga 8.6 anys en travessar la distància que ens separa d’ella. Per arribar-hi a la velocitat de les sondes Voyager calen 150.000 anys. Açò representa, ni més ni menys, que 75 vegades el temps que ha transcorregut des del naixement de Crist fins l’actualitat.

Estarem d’acord que els números que estem donant representen una miqueta més del temps que cal per anar a Gouzon i tornar. I moltes vegades. Per tant, quines possibilitats d’exploració ens resten? S’ha suggerit que un viatge tan llarg es podria fer ficant un grup de gent a una nau espacial i que els descendents foren els qui arribaren a la fi del viatge. La nau hauria d’incloure hivernacles per a que els tripulants pogueren conrear els seus aliments i una font d’energia per tot el viatge, entre molts altres detalls que s’haurien de considerar amb deteniment. Hi ha diversos problemes evidents en aquest tipus de solució. Un pot ser la naturalesa humana, que en un viatge tan llarg pot generar seriosos problemes de convivència. Un altre, el fet que cent mil anys després del començament del viatge, si res no falla pel camí, els éssers que arribaren a l’estrela veïna tindrien poc a veure amb nosaltres, havent nascut i havent-se criat, ells i molts dels seus avantpassats, a una nau espacial. I aquests són només dos exemples entre molts altres problemes que podrien aparéixer.

Per als més valents hi ha una segona opció: viatjar a velocitats properes a la de la llum. Si la llum necessita vuit anys per arribar a un altra estrela, tan aviat com la nostra tecnologia ens permetera arribar a velocitats properes, un viatger necessitaria una miqueta més de temps per arribar. Cal dir que, segons el nostre coneixement actual, la velocitat de la llum és un límit físic infranquejable. Res no es pot moure més ràpid que la llum. Si en algun moment, aquest paradigma de la física actual fós refutat per alguna observació o fet físic, caldria revisar les conclusions que es presenten en aquest i molts altres textos. De moment, però, tot el que sabem ens indica que aquesta afirmació és certa.

Tornant als viatges, per una banda ens trobem amb la limitació tecnològica que suposa accelerar una nau fins a prop de 300.000 km/s: Si la nau pesa una tona, l’energia necessària seria de 100.000 bilions de kilowatts hora. En comparació, la central nuclear de Cofrents va generar 8.000 milions de kilowatts hora durant l’any 2009. Per tant, necessitem l’energia produïda per una central nuclear sencera durant més de 12 milions d’anys per tal d’accelerar una nau petita a aquesta velocitat. Potser, si arribàrem a dominar la fusió nuclear i fórem capaços d’instal·lar-ne un reactor a la nau, podríem arribar a velocitats altes. La bona notícia és que la matèria primera de la fusió és l’hidrogen i aquest és l’element més abundant de l’Univers. Per tant el reactor es podria alimentar del gas que hi ha arreu de la galàxia. Ara bé, en termes de l’energia necessària, sembla molt i molt complicat poder apropar-se a la velocitat de la llum.

Per altra banda, trobem un altra circumstància que tant el viatger com la seua família haurien de saber: la dilatació del temps per als qui viatgen a una velocitat propera a la de la llum. La teoria de la relativitat va predir que les mesures de temps fetes en moviment (a una velocitat tan alta) serien més curtes que les fetes per un observador en repòs respecte a eixe moviment. La física de partícules ens va donar la prova experimental que certificava aquesta predicció. La prova va vindre dels raigs còsmics i es confirma assíduament als acceleradors de partícules, com el del CERN, a Ginebra. Coneixem l’existència de partícules que tenen una vida molt curta i ràpidament es desintegren, generant altres partícules més estables i llum (energia). Als acceleradors, on les partícules es mouen a una velocitat propera a la de la llum, el seu temps d’existència és més llarg que quan estan en repòs, el que s’explica per la dilatació del temps.

Per tant, si un astronauta siguera enviat en un viatge amb gran velocitat, en tornar a casa seria tant més jove com més alta la velocitat. La paradoxa dels bessons és molt coneguda en física, i està basada en el fet que si un de dos bessons és enviat en un viatge espacial i el seu germà roman a casa, el viatger tornaria a casa sent més jove que el germà perquè el temps per a ell hauria passat més lentament. La aparent paradoxa es troba en el fet que per al bessó viatger, és el germà qui s’allunya a una velocitat molt alta, des de la seua perspectiva. Llavors ell esperaria que qui fóra més jove en tornar a trobar-se fóra el germà, i no ell. La solució a la paradoxa està al fet que els dos bessons no són observadors iguals, perquè un dels dos s’accelera i l’altre no. Però el que ens interessa és que, en realitat, és el viatger qui seria més jove en el retrobament. Encara que ell no ho entenga.

Com més jove seria el bessó viatger? Com he dit adés, açò depèn de la velocitat. En un viatge a Siri, si aquest es produïra a un 90% de la velocitat de la llum (270.000 km/s), per nosaltres passarien 9 anys i mig, mentre que per al viatger només passarien 4 anys i 2 mesos. Significa açò que viatja més ràpid que la llum? No, només significa que l’espai es contrau i el temps es dilata. La taula adjunta al text mostra una llista de temps aproximats mesurats a la Terra i per l’astronauta en funció de la velocitat. Si la velocitat fóra un 99% de la de la llum, per nosaltres el viatger trigaria 8 anys i 8 mesos, mentre que per a ell hauria passat només 1 any i tres mesos. Si anem a l’extrem, amb un 99.99999% de la velocitat de la llum, per nosaltres el viatger trigaria quasi el mateix que la llum, 8.6 anys, però per a ell només passaria un dia i mig! En arribar allà i frenar la seua nau per explorar la regió, el seu rellotge i el nostre tornarien a funcionar al mateix ritme. Per tant, si passara allà un any, seria també un any per nosaltres. Si després d’un any decideix tornar a la mateixa velocitat, en dia i mig tornaria a estar a casa. Per tant, per a ell haurien passat un any i tres dies en total, mentre que a la Terra ja faria 8.6 + 1 + 8.6 anys, és dir, 18 anys i 2 mesos. Potser tot fós molt diferent del moment quan se’n va anar, i això que sols faria 368 dies!

Percentatge de la velocitat de la llum Temps aproximat mesurat a la Terra Temps aproximat mesurat per l’astronauta
90,00% 9 anys i 6 mesos 4 anys i 2 mesos
95,00% 9 anys i 20 dies 2 anys i 10 mesos
98,00% 8 anys i 8 mesos 1 any i 9 mesos
99,00% 8 anys i 8 mesos 1 any i 3 mesos
99,90% 8 anys i 7 mesos 4 mesos i mig
99,99% 8 anys i 7 mesos 1 mes i mig
99,99999% 8 anys i 7 mesos 1 dia i mig

I que hi trobarem a les estreles veïnes? Els astrònoms no paren de descobrir nous planetes en estreles properes, la qual cosa ja és prou significativa. Hi ha un corrent de biòlegs seriosos, però, que sosté que la idea de què l’Univers està farcit de civilitzacions intel·ligents és una idea romàntica que han escampat els astrofísics al segle XX. Més bé, opinen, el nostre planeta presenta una anomalia natural com és que un dels seus éssers vius, haja desenvolupat la capacitat (poc usada) de raonar. Segons aquesta visió, la possiblitat de trobar vida és molt alta, però la possibilitat que aquesta siga intel·ligent és negligible. Res no està clar encara en aquest camp, però.

El més interessant és que fins i tot amb les grans distàncies interestel·lars, un ésser humà podria arribar a travessar-les al llarg de la seua vida. I si en algun moment poguérem accelerar una nau a la velocitat més alta que hem considerat adés, un 99.99999% de la de la llum, un viatger podria arribar al centre de la Via Làctia, que es troba a 25000 anys llum, en només 11 anys del seu rellotge. L’únic problema és que els qui romanguérem ací mai no sabríem quines meravelles ha trobat el nostre explorador, perquè a la Terra, quan ell arribara, haurien passat uns 25000 anys. I, si ens enviara un missatge, aquest es propagaria a la velocitat de la llum, arribant 25000 anys més tard. En total, ens assabentariem que ha arribat 50000 anys després de l’inici del viatge. Per tant, és possible que alguns éssers humans facen viatges meravellosos per la Galàxia, o fins i tot, més enllà, però mai no podran compartir les seues experiències amb els amics que es queden a casa, fent-se una cervesa en un bar.

El que sí entraria dins del possible, en un futur molt llunyà, seria l’agermanament amb els hipotètics habitants de planetes en estreles properes, com hem vist en els intervals de temps dels viatges a Siri. Això sí, amb viatges esporàdics, amb una inversió energètica important i pagant el preu de tornar a casa amb una edat diferent respecte la gent que rodejava els viatgers quan van iniciar el seu camí.

El temps dirà si l’ésser humà és capaç d’arribar a aquest punt de la història sense haver-se autodestruït abans, i també dirà si abans de ser capaços d’agermanar-nos amb hipotètiques civilitzacions extraterrestres, deixarem de tirar-nos bombes els uns als altres. Mentres, seguirem empresonats en aquest punt blau que és la Terra vista des de la sonda Voyager en el seu viatge cap a l’infinit, pensant que som més importants del que realment som i fent ridículs de magnitud galàctica, un darrere d’un altre. Ja és hora que anem assumint aquesta realitat, que ens fem grans i que deixem d’enfonsar el nostre vaixell des de dins, perquè és l’únic que tenim.

Manel Perucho i Pla

Moltes vegades, les preguntes més senzilles ens poden portar als problemes més grossos de resoldre. Per exemple, mirar al nostre voltant i demanar-nos d’on han eixit tots els materials que ens envolten i que, fins i tot, ens formen, podria semblar fácil de respondre. Els metges ens diuen que hem de prendre calci per reforçar els ossos, o que prenem hidrats de carboni per menjar, ens reforcen amb ferro si estem fluixos… A més, tots sabem que ens mantenim vius mentre som capaços de respirar oxígen i de beure aigua. Sense ells, moriríem. Ara bé,  aquests elements i altres que ens formen, d’on venen? Evidentment, tot prové de la Terra, més en particular de la biosfera i la corfa terrestre. Però la Terra no ha existit sempre i tenim evidències que no va ser creada abans del setè dia. Llavors, han estat a l’Univers des del seu naixement? La Cosmologia ens diu que en crear-se l’Univers només hi havia Hidrògen i una mica d’Heli, els dos elements més lleugers. Llavors, on s’han format els altres? La resposta està a l’interior de les estreles.

Efectivament, el mecanisme pel qual es genera energia a les estreles és la fusió nuclear. Aquesta consisteix a unir dos nuclis atòmics i, com resultat, s’obté alliberament d’energia i un nou nucli, ço és, un nou element químic. El que caracteritza cada element és el número de protons que té al seu nucli. Si un nucli té un protó, és Hidrogen, si en té dos, és Heli, i així successivament. A més, els nuclis poden tindre neutrons, però el que conta per nosaltres és el número de protons. Durant la major part de la vida de qualsevol estrela, els nuclis d’Hidrogen (formats per un protó o un protó i un neutró) s’uneixen per formar Heli, ja que les condicions físiques al sí de l’estrela així ho permeten.

La fusió nuclear és una forma de produir energia barata i neta, perquè només genera Heli, que és un element molt estable, tant física com químicament. Pel contrari, la fisió que fem servir a les nostres centrals nuclears  consisteix en un trencament de nuclis pesants (per exemple Urani), en què s’allibera energia però es produeix radioactivitat en forma de nuclis inestables. Si algú està preguntant-se que per què no fem fusió a les centrals, en lloc de fisió, la resposta és ben senzilla: no podem reproduir les condicions de l’interior d’una estrela.  S’estudien maneres de produir fusió, però en totes elles costa més energia encetar-la, que el que s’en trau després.

Tornant a les estreles, quan les primeres estreles es van formar, només hi havia Hidrogen i Heli. Ara ja sabem com es forma més Heli a partir de l’Hidrogen, però, i la resta? Per entendre-ho hem de tindre en compte que una estrela no és una esfera sòlida, sinó de gas, i que per tant, està subjecta a deformacions. En realitat les capes exteriors de l’estrela caurien sobre les interiors per causa de la gravetat, si no fós perquè l’energia generada al centre de l’estrela mentre es crema Hidrogen és suficient per suportar les capes superiors. Per tant, mentre l’estrela genera prou energia, tot va bé. Ara, en el moment en què comença a esgotar-se l’Hidrogen, perquè ja s’ha fusionat i convertit en Heli quasi completament, l’estrela deixa de generar energia a un ritme suficient com per seguir mantenint el seu propi pes.

El que passa després depèn de la massa inicial de l’estrela. Hi ha dos camins bàsics: Si l’estrela és petita, com el nostre Sol, el pes de les capes exteriors no és molt gran i per tant no hi ha canvis espectaculars en un centre que va apagant-se i morint a poc a poc, mentre els últims nuclis d’Hidrogen van desapareixent. És com si a l’estrela li faltara l’alé, una mort lenta i cruel com la que li espera al nostre Sol (i per tant a la nostra Terra). Però encara queda massa temps com per patir per això. Ara, si l’estrela és molt gran, el pes de les capes superiors que cauen sobre el centre fan que augmente la seua temperatura i densitat de tal manera que les condicions canvien de manera espectacular. La diferència vindria a ser entre que ens trepitge el peu un cotxe, o que ho faça un camió. Segurament, el peu estaria més calent en el segon cas, no? Açò és igual.

En aquestes noves condicions, encara més extremes que les anteriors, es fa possible una reacció mitjançant la qual tres nuclis d’Heli en formen un de Carboni. Carboni? He dit Carboni? Ja tenim el primer ingredient de la vida. Vet ací el primer miracle. A més, en aquestes condicions, el Carboni es fusiona amb un altre nucli d’Heli i es forma un nucli d’Oxigen. Ja en tenim dos. I també tenim ja Oxígen i Hidrogen, els components de l’aigua. Si, a més, el nucli d’Oxígen es fusiona amb un altre d’Heli, generem Nitrogen. Algú pot pensar que per això caldrà molt d’Heli. És que al sí de l’estrela se n’ha estat generant durant molt de temps! Mentre al centre de l’estrela es generen aquestes reaccions nuclears, les capes externes es mantenen en equilibri. Aquest tipus d’estreles encara emeten llum, com el Sol, però solen ser d’un altre color, més ataronjades, com Artur, una estrela molt brilllant que podeu vore cap a ponent a les poquetes nit de l’estiu.

Ara bé, a partir d’ací tenim un nou problema. Bo, en tenim dos. El primer és que ja no es passa del Nitrogen en aquesta fase, i el segon és que tenim ja alguns dels elements de la vida, però estan tots dins d’una estrela a unes temperatures terribles. La solució als dos problemes ve de la mà. En començar a esgotar-se l’Heli i ser insuficient l’energia generada al sí de l’estrela com per suportar el pes de les capes externes, aquestes cauen a plom i, com que es tractava d’estreles molt grans (recordeu l’exemple del camió), allò cau tan fort i genera una regió tan compacta al centre, que es produeix un rebot de les capes externes que cauen a gran velocitat. Pel camí, en aquesta regió tan dura, les condicion han estat tals que s’han produit reaccions nuclears en cadena que, fusionant, fusionant, han arribat a generar nuclis de Ferro, que pesa 56 vegades més que un d’Hidrogen, o fins i tot més pesants! Aquest procés acaba en una explosió coneguda com Supernova.

La Supernova és, per tant, un procés en què generem nuclis pesants i, a més, expulsem una part important del gas de l’estrela cap a l’espai. Després del masclet còsmic, tenim una quantitat enorme de gas escampada pels voltants del que havia estat una estrela i que ara, o bé s’ha convertit en una estrela de neutrons o, si l’estrela era realment gran en un principi, el centre no pot suportar el pes del que li cau damunt i es forma un forat negre, de manera que excepte allò que és expulsat en l’explosió, la resta del material és engolit i passa a formar part d’aquest.

Aquest gas farcit de diferents elements va d’ací cap allà, forma núvols, es mescla amb gas provinent d’explosions d’estreles properes, i acaba formant noves estreles. D’aquesta manera, les restes d’una o vàries estreles, no ho sabem, es va agrupar en un núvol a partir del qual es va formar el Sol i els seus planetes, entre ells la Terra. I és gràcies a això que al nostre planeta hi ha tots els elements necessaris per la vida. Som fills d’estreles enormes que vivien en l’entorn de l’espai que ocupa el Sistema Solar. Després, les condicions ideals donades per les propietats de la nostra estrela i la distància del planeta que habitem a la mateixa, van fer la resta. La Terra és un lloc meravellós i miraculós, però també és molt petit. És una pedreta a la deriva enmig d’un Univers fosc i infinit, violent i moralment neutre. Si no entenem que aquesta pedreta és la nostra casa, més enllà de les nostres parets, i que l’hem de cuidar, des del primer fins a l’últim, si no ens comprometem en tasques tan senzilles com el reciclatge o l’exigència als nostres governants d’una major cura del nostre entorn, aquest paradís es pot convertir en un infern com Venus, o en un lloc gèlid i sec, com Mart. Està a la nostra mà propagar el nostre coneixement, la nostra raó, per l’espai i el temps, o morir com un virus qualsevol, irracional, després de matar estúpidament el cos que ha ocupat.

Manel Perucho i Pla 2010.

D´un temps ençà, un grup d´intelectuals, fòrums i col·lectius de ciutadans s´han dedicat a llençar idees als mitjans de comunicació al voltant dels anomenats nacionalismes. Segons aquest grup, tot el que faça olor a nacionalime perifèric a Espanya és qualificable de tribal o cromanyó. En aquest debat contraposen hàbilment els drets individuals als drets dels pobles, com si aquells que pensen diferent a ells no tingueren els primers en compte, i donen un llarg seguit d´arguments amb els que es presenten com a salvadors de la modernitat i de la raó il·lustrada, mentre situen la resta en una situació d´indigència intel·lectual, si més no.

Caldria dir, per començar, que la desqualificació no és pròpia del debat democràtic i que mal comencem si volem arribar a un punt d´enteniment. Cal acceptar les opinions dels altres sense qualificar-les ja que és aquest un debat molt interessant, enriquidor i sembla que, a més, és important per a molta gent. Tampoc proposar un canvi de llei electoral per que aquells que no pensen com ells no tinguen veu al Parlament sembla molt raonable. Un bipartidisme en clau centralista seria, clarament, la gota que empentaria els nacionalismes perifèrics cap a un carreró sense eixida.
En tot nacionalisme hi ha una qüestió identitària, és a dir, una busca de definició de a quin col·lectiu pertanyem o ens en sentim més identificats. És aquesta una situació prou relativa, ja que, per exemple, trobem el cas que quan un europeu (fins i tot un britànic) va a Estats Units, es troba per primera vegada amb la sensació de ser europeu. No obstant això, la major part de les persones vivim la major part de les nostres vides dins l´entorn espanyol i/o europeu. I és ací on cadascú es defineix o, més bé, es reconeix. Aquest punt tan senzill i amb el que sembla que no descobrim res de nou resulta ser d´allò més complicat d´entendre per aquells que critiquen l´actitud nacionalista perifèrica. La raó de la manca de comprensió pot ser que els qui parlen de tribalismes no valoren allò que ja tenen. Els qui creuen en Espanya tal com és i s´hi senten identificats amb l´Espanya castellana actual tenen una identitat. Però a la resta no ens en volen reconéixer cap.
La promoció d´Espanya a l´estranger com un Estat plurinacional via entitats com el Instituto Cervantes o el reconeixement de les llengües perifèriques com llengües de l´Estat, igual que ho és el castellà, hauria de ser natural a un Estat més modern i tolerant, on tots els espanyols ens coneixem i reconeixem millor. En lloc d´això, ens trobem una propaganda constant en què se´ns diu que el castellà és una llengua universal. I les altres? Bàsicament, no valen per a res. Però, no ens equivoquem, el castellà tampoc no es parla a Europa, el nostre entorn més immediat. Llavors, la insistència amb la lletra ñ com a símbol d´Espanya a Europa, no seria qualificable també de tribal? La insistència en el caràcter nacional d´Espanya, no és tribal?
Finalment, cal plantejar-se si no és un dret individual que al teu país t´atenguen en la teua llengua, tant les forces de seguretat com els funcionaris. O que t´entenguen. O que no et facen la vida impossible per no parlar la mateixa llengua que ells, si més no. D´altra manera l´Estat es converteix, més que en un amic o aliat, en un problema per al ciutadà que exerceix el dret bàsic de parlar la seua llengua, la que ha aprés a casa, i no per emprenyar, com encara pensen molts. Moltes vegades he enyorat que tots els qui parlen del perill que corre el castellà a Catalunya parlaren del perill que corre la nostra llengua a casa nostra o a les Illes. Potser això no els interessa tant. Tampoc no cal oblidar que tot individu també deuria tindre dret a identificar-se amb una o altra comunitat nacional, sense que açò suposara la seua satanització o comparació amb radicals i, fins i tot, terroristes. No serà que qui satanitza és també nacionalista i a més no vol que aparega cap altra identitat que no siga la seua? Al cap i a la fi, ja ho deia Joan Fuster: si som nacionalistes és perquè ens obliguen.
Si no fem res per evitar-ho, l´ús social del valencià desapareixerà per complet i només s´estudiarà a les escoles, com el llatí. I finalment, ni tan sols això. La manca d´una televisió autonòmica que use únicament la nostra llengua i la pressió del castellà als mitjans de comunicació per una banda i perquè té un ús social més estés per l´altra, faran la resta. No sé si a la gent de qui parlem açò els importa molt. Però a nosaltres sí. I, certament, no des d´un punt de vista tribal, sinó crític i racional.
Manel Perucho. Valencians pel Canvi

http://www.levante-emv.com/opinion/3671/nacionalisme-amagat/350377.html

Per acabar, si el temps m’ho permet, volia fer un comentari respecte a la utilitat de les ciències bàsiques. En particular, de la meua, l’Astrofísica. En premis com aquest, i en la societat en general, un dels aspectes que es valora és la utilitat pràctica dels treballs. I crec que cal no menysprear la importància de les recerques més aparentment allunyades de la nostra realitat. En aquesta llista, que no pretèn ser completa, hi ha una mostra del que els “bojos” que miren al cel han fet per nosaltres en els darrers temps: aplicacions de tecnologia desenvolupada per als telescopis han permès la fotografia digital o la vitroceràmica. El sistema GPS és també una conseqüència d’estudis en el nostre camp. Pel que fa a la influència en altres ciències, els radiotelescopis permeten estudiar el moviment de les plaques tectòniques. La nostra demanda contribueix al desenvolupament de noves tecnologies, com el creixement de la capacitat de computació. La física de partícules, que ha permès, entre moltes altres coses, el desenvolupament d’alguns tractaments de radioterapia, va nàixer a partir de les observacions dels raigs còsmics. I el més important, Galileu, el primer astrofísic, va inventar el mètode científic amb els seus treballs astronòmics i físics, que és la base de la ciència moderna.

Finalment, en l’aspecte filosòfic, l’Astrofísica i la Cosmologia ens han dut pel dur camí de ser el centre de l’Univers a ser un racó. Com dic, és un camí dur, però, si més no, ningú no ens podrà enganyar ja amb això.

Un dels resultats més importants i més recents que hem obtingut ha estat en l’estudi de l’evolució de llarg termini de dolls potents. Tenint en compte amb el màxim detall i consistència les característiques del doll i del medi ambient, hem demostrat que l’escalfament del medi extern per part dels dolls és molt més ràpid i eficient del que es podia pensar fins ara a partir de simulacions menys sofisticades que les nostres. Aquestes simulacions han fet servir de l’ordre d’un milió d’hores en més de cent processadors. En termes del nostre temps, m’han costat mesos de fer. I molta paciència. L’interès del resultat radica en la influència que demostren tindre els dolls en l’evolució de les galàxies i els seus entorns, connectant regions molt petites al centre de les galàxies actives, amb escales cosmològiques.

Aquestos estudis, a banda de donar com resultat imatges boniques, ens ajuden a entendre la física dels dolls i apropar-nos als paràmetres físics que els controlen.

Amb les simulacions podem estudiar l’estabilitat de fluids que es propaguen a velocitats properes a la de la llum i estudiar en quines condicions els dolls són més estables o són destruits pel creixement d’inestabilitats.

« Newer Posts - Older Posts »