Feed on
Posts
comments

Geografia lineal

Com cada any des de fa sis anys a l’estiu vinc a Bonn (Alemanya) a treballar en les meues coses de recerca a l’Institut Max Planck de Radioastronomia. Sempre venim en cotxe. El viatge té una durada de dos dies que, amb tràfic tranquil, donen per anar pensant coses diverses.

En encetar el viatge i creuar Salses, o potser l’Ebre, deixem enrere un seguit de problemes col·lectius que ens marquen el dia a dia. A banda dels problemes polítics i econòmics, també hi ha allò que el professor J. Francesc Mira va definir tan bé en dir que li agradaria ser francès o indubtablement espanyol per tenir les coses clares i no haver de calfar-se el camp amb la pròpia identitat. Aquestos problemes es queden enrere en la seua vessant col·lectiva, però romanen en la vessant individual o psicològica. Tanmateix, ser un mateix un “malalt” ajuda a intentar comprendre altres “malalts” en els seus diversos problemes o punts de vista, principalment a través de la curiositat i l’interès. Si no tens cap malaltia i no hi tens cap interès, et converteixes en un incapaç per entendre els altres. Si ho eres, és més fàcil forjar aquesta capacitat.

L’autopista és un lloc curiós. Sempre hi trobes els mateixos camions, que també passen per les carreteres que transcorres al llarg de l’any, entre l’Horta Nord i la Ribera Alta. Durant tot aquest temps, el teu viatge és curt, però ells continuen recorrent aquest mateix trajecte una vegada rere l’altra. Només en el moment en què tu també el fas, se’t fa evident el seu recorregut perllongat. Els camions recorren aquesta línia d’unió entre punts que hi ha a la superfície del mapa. La seua geografia lineal impedeix els esforçats conductors conèixer ni entendre res del que hi ha més enllà d’una àrea de servei.

Els turistes, amb els seus cotxes, fan majoritàriament el mateix. Només se separen de la línia principal en arribar a la fi del seu trajecte. Allà, s’escampen cap als costats. Però al cap i a la fi segueixen a sobre de la seua línia personal, la de la carretera comarcal que els acaba portant al seu destí, o la del carrer que els porta de l’apartament a la platja. I no gosen eixir-se’n per descobrir res del que puga haver-hi més enllà. Manca de curiositat i d’interès de mentalitats “sanes”. Mentalitats lineals.

I és que la convivència només és possible des del respecte. I el respecte només és possible des del coneixement. I per això, tot.

    En els darrers anys estem vivint unes retallades que afecten tots els àmbits del sector públic: ensenyament, sanitat, etc. També la ciència, i principalment la ciència bàsica (aquella que no té aplicacions industrials directes), s’està veient molt afectada. Tota una generació de científics, la dels que tenim entre trenta i quaranta anys, està sent maltractada o fins i tot obligada a abandonar la ciència, amb el que això comporta en termes quantitatius i qualitatius de treball i progrés. Aquesta ciència, que crea riquesa humana i econòmica és menyspreada sistemàticament per la dreta espanyola. Per si això no fora un problema suficientment greu, en els darrers anys se n’afegeix un altre, no menys important: La manera de finançar els projectes científics.

Amb la justificació de la crisi i la manca de recursos, ara es vol primar l’excel·lència, i només l’excel·lència. L’argument és senzill: hi ha pocs diners, concentrem-los en projectes forts, interessants i, atenció al vocabulari, competitius. El capitalisme portat a la ciència, en poques paraules. Però que s’entèn per excel·lència? Vet ací el problema en el que vull centrar el text.

És difícil negar que aquesta manera de treballar pot tenir la seua part positiva però està pecant d’un defecte importantíssim que la inutilitza de cara al seu objectiu. Aquest defecte elimina la possibilitat de fer recerca en condicions mínimes per a molts grups que també són excel·lents, si volem fer servir la terminologia habitual.

El problema és senzill: a l’hora de decidir qui rep els diners i qui no, els avaluadors llegeixen els projectes i escullen els que els semblen més interessants i amb probabilitats d’èxit. Evidentment aquesta lectura no està exempta de dos components fonamentals: el subjectiu del lector i la manera de vendre el producte del redactor. D’aquest manera el finançament científic passa a dependre d’estratègies de màrqueting pur i dur. Per això les institucions acadèmiques posen al servei dels seus investigadors un personal especialitzat que els ajuda (de manera molt eficient, cal dir-ho) a millorar les seues propostes. L’objectiu és tindre més opcions d’èxit en la sol·licitud de projectes europeus, per exemple. Estem parlant de projectes amb un finançament molt important i l’estat de les coses fa que siga raonable apostar per aquest tipus d’ajudes per veure si es pesca algun premi gros. Raonable dintre del marc mental dels governants acadèmics o simplement perquè no es troba cap altra opció.

A més, el destí a llarg termini d’aquestos projectes amb durades entre tres i cinc anys depèn del centre en què s’execute. Un projecte pot comportar la contractació de personal amb l’objectiu de formar un grup de recerca. Gran idea. Ara bé, en acabar-se el període en el qual s’ha concedit el projecte, el grup de recerca es desfà inevitablement si la institució en què s’ha desenvolupat no hi fa res. I ara mateix les institucions acadèmiques tampoc no gaires possibilitats de fer res ja que estan lligades de mans i peus en termes financers. Si més no al nostre entorn més immediat. En definitiva, es poden invertir milions d’euros en grups d’usar i tirar. La continuïtat dóna major potencialitat i ramificació al treball científic, però no està assegurada.

Per altra banda, els investigadors que no reben el premi, reben a canvi un informe del que esperarien poder millorar les seues sol·licituds futures. Tampoc. Es troben amb uns informes farcits de frases fetes que no deixen veure quin és el problema pel qual es considera que el projecte no és digne de ser finançat. La conclusió és evident: no s’han sabut vendre bé. Aquesta majoria de científics, amb idees tan bones com les d’aquella minoria temporalment privilegiada troba enormes dificultats per poder seguir amb els seus projectes per tenir menys diners i poc o gens de personal. De manera que deixen de ser competitius. El que queda al final és una limitació del progrés científic a branques estretes i l’eliminació per tant de possibles troballes inesperades i revolucionàries que vinguen dels camps no finançats.

En conclusió, caldria que la comunitat científica encetara un debat per tal de demanar un augment de la inversió, però també una racionalització, per tal d’evitar que tots els diners se’ls emporten uns pocs i la conseqüent dependència del màrqueting.

I la vida era això

Potser tot s’ensorra. Potser les oportunitats han estat perdudes i la vida que havíem somniat calia guanyar-la. Potser l’hem perduda. Potser aquell racó tranquil no existirà mai. I potser tot s’acabe abans d’hora. Però també, potser, haurem fet llavor. I també, potser, haurem aprofitat el temps més del que pensem.
Potser fer-ho tot siga complicat. Però potser n’hem fet una part. I, potser, la vida era això.

Narcisisme

Ara diuen que el ministeri d’educació ha demanat el ministeri d’hisenda que el pas de professor titular a catedràtic (tots dos funcionaris amb certa diferència salarial) no compute per la taxa de reposició, segons la qual, només un de cada deu (1 de cada 10!!!) professors universitaris que es jubilen (i personal universitari en general) poden ser compensats per una plaça nova. És a dir, que per cada 10 que se’n van n’entra un. Si s’accepta la sol·licitud, tots els titulars podran passar a catedràtics (merescudament, per altra banda)…

És fantàstic veure els esforços de la comunitat universitària i del ministeri d’educació per aconseguir que això ocórrega (professors de dret de mitja Espanya escrivint recursos i argumentant la injustícia que suposa, la conferència de rectors preocupadíssima), mentre ningú es preocupa del futur de la UNIVERSITAT, ja que es dóna per bo que hi haja 5 noves places enguany per a tota la universitat de València (i 5 més l’any passat). D’uns 130 professors que es van jubilar en els darrers dos anys només 10 places noves (10 de 130, sí, pels tres que falten per fer el 10% podeu preguntar al rectorat). I la comunitat universitària (permanent) mirant-se, majoritàriament, el melic. I mentre, el nostre ÚNIC pla és esperar que això canvie l’any que ve. Que bonic. On estan els professors de dret de mitja Espanya a l’hora d’argumentar contra açò, per exemple?

Quin és el resultat de tot plegat? La precarització i la conversió en temporal del treball del professor universitari, amb el que això implica de pèrdua de qualitat i motivació. Ara, això sí, els que ja estan dins, seran tots catedràtics, clar. Tot un èxit per a la universitat pública. Catedràtics i temporals. I res enmig. I quan els catedràtics es jubilen, tots temporals. D’això se’n diu planificació (per part dels qui volen matar la universitat pública, clar).

De res val el treball fet, el CV, les acreditacions, el reconeixement del teu treball a través de col·laboracions amb investigadors de mig món, les enquestes dels estudiants que certifiquen la qualitat de la docència de la gent més jove… Ni tampoc importa gens el futur de la Universitat. Gens ni miqueta. Ací el que importa, només, és el narcisisme de la tropa (amb honroses excepcions, tot s’ha de dir). No preocupa gens que l’edat dels professors permanents més joves en quasi tots els departaments supere els 40 anys? No preocupa el futur de la recerca universitària, que és un bon pessic de la total? I és que quan la propera generació de professors permanents passe a ser-ho (si ocorre), també tindran ja més de 40 anys. I els que venen darrere?

I els estudiants del futur, quin tipus de professor tindran? Quant pagaran per les seues matrícules i quina docència en rebran a canvi? I això que serà, una acadèmia? O una universitat amb intercanvi d’idees, recerca, i ensenyament de qualitat?

No sembla que la comunitat universitària estiga en altra cosa que en mirar-se a l’espill i morir-se d’enamorament…

Primàries

A veure, als candidats a les primàries de les europees, per l’amor de déu, pareu de dir que aneu a canviar Europa, que els que us hem de votar (o no tots) no som imbècils. Dieu el que aneu a fer allà i prou. Amb què dieu que aneu a lluitar contra els nazis (de les banderes, dels estats o dels diners), ja en tenim prou.

Anit vaig assistir a un acte organitzat pels Joves Socialistes de la Ribera. El tema era el tancament de RTVV. Hi participaven tres presentadors de la televisió valenciana i Francesc Signes en representació del PSOE. En primer lloc, felicitar-los per la iniciativa.

L’acte anava precedit per música de Pau Alabajos, Al Tall i Lluís Llach. Ací ens hi trobarem, amics del PSOE. En encetar-se els parlaments dels presentadors van començar a revelar-se les mancances de perspectiva i les contradiccions que no sols els atenallen a ells, sinó també a tots els valencians. M’explique.

Cap dels tres presentadors va parlar del tancament dins del marc de recentralització d’Espanya com reacció de l’Estat al procés català, o per simple acció ideològica que aprofita aquest procés. Van parlar de les pressions que rebien, de tot el que s’ha furtat allà, dels abusos de poder i sexuals, etc. Explicar tot això és molt important, però no només n’hi ha això per explicar. Només una de les presentadores va fer referència a la importància de la programació infantil per a que els xiquets entenguen que la seua llengua és útil per això, també. La mateixa ponent que va citar una senyora que en televisió espanyola havia dit que no volia que li tocara la loteria, sinó que volia que tornara Canal 9, per a dir que no ho estarien fent tan malament… Home, no ens en passem. Ja ho diu Xavi Castillo al seu parlament de Cap d’Any (http://www.youtube.com/watch?v=RZrFZ9ZVTko): Recordem el “Tómbola”, entre d’altres. Sí que n’hi havia Dossiers, Trau la Llengua, Autoindefinits i alguns més, però poc, molt poc. L’únic motiu que van donar per al tancament és que “ja no els era útil”. Sincerament, no crec que siga l’únic.

El pitjor aspecte de tots, per a mi, clar, va ser el provincianisme i la manca d’aspiracions de millora que ens controlen com titelles. Per als presentadors, Canal 9 era útil per dir que “neva en Fredes, o per parlar de les nostres festes i tradicions”, perquè això no ho faran les “televisions nacionals” (sic). Amb aquesta mentalitat, hom s’explica perquè en el nostre País acaben passant les coses que passen. En primer lloc, parlar de l’oratge i les tradicions en els nostres pobles és una tasca necessària i lloable. Ara bé, si posem aquesta funció com la primordial, malament anem. Simplement perquè estem deixant en mans de les “televisions nacionals” tot allò important per ser una mera televisió transmissora de folclore. Realment volem això, només? Jo no. Jo vull una televisió completa, que es precoupe tant de l’oratge en Fredes com dels aspectes més rellevants de la política internacional. I si no podem pagar corresponsals per tot arreu, podem compartir-ne algun amb TV3 o IB3. I no passaria res. Però jo no tinc perquè haver d’anar a escoltar les notícies importants a “televisions nacionals” i només fer servir la meua televisió per assumptes superficials. Vull debats, vull cultura amb majúscules, vull entrevistes a gent interessant, vull música, vull entreteniment. Vull una televisió nacional valenciana. I que els periodistes que hi treballen entenguen això i no es referisquen a les televisions de Madrid com “nacionals” i a la nostra com “autonòmica”. Perquè no ens enganyem, el nom denota la percepció. Amb aquest esperit. I no un altre. Això inclou, efectivament, festes i tradicions i informació local, també.

Parlant del nom, els valencians seguim necessitant un psicoanalista d’urgència. No és normal que una mateixa persona utilitze dos noms, un darrere de l’altre, per parlar d’un mateix territori. Denota una inseguretat digna, com dic, de psicoanàlisi. Si vols dir País, digues País. I si vols dir Comunitat, digues Comunitat, però ni et mareges, ni ens mareges, que ja no sabem ni amb qui parlem. Jo ho tinc clar perquè, novament, el nom que li dones denota la percepció que hi tens.

El parlament de Frances Signes, amb les mateixes contradiccions onomàstiques que els periodistes (va començar parlant de Comunitat Valenciana i va acabar dient País Valencià i Festa Nacional dels Valencians), va ser molt més interessant, per ser més directe i més treballat. Em va agradar. Només un apunt: m’agradaria que els partits amb obediència estatal parlaren del finançament igual de fort quan governen a Madrid i qua no ho fan. Si no, la veritat, jo no me’ls crec.

N’hi ha un parell de coses que vull destacar com resum i conclusió: La primera és que les nostres inseguretats identitàries, ben treballades per la dreta, fan difícil l’existència o supervivència com a poble, tot i que no impossible. Hem d’aclarir, encara, quin model de televisió, emmarcat dins d’un model de País, volem tindre: provincià o valencià. I per a començar, potser caldria provar de recuperar el sistema financer valencià, entre d’altres coses, perquè sense diners estàs condemnat a la primera opció. I segona, el País necessita generositat política, necessita que, en cas d’haver un pacte a dos o a tres per governar en la propera legislatura, els dos o tres que manen pensen en el País, i no en els partidets (diminutiu expressament afegit) ni en els qui vulguen mullar en un got en què ens queda molt poca llet. Potser siga la darrera oportunitat. Les persones que tinguen responsabilitat ho han de tenir present cada matí quan es miren a l’espill per rentar-se la cara.

Escoltant l’Univers.

 

En les entregues anteriors vam parlar del so i del funcionament d’alguns  instruments. Enguany canviarem una miqueta de terç. Parlarem de la llum, però com que açò és el llibre de Sta. Cecília de la S.A.M. d’Alcàntera de Xúquer, estem obligats a parlar també de música. I com podem parlar de llum i de música alhora? Ens recolzarem en el fet que tant la llum com el so són ones, tot i que de natura diferent, però amb elements comuns: En els dos casos podem parlar de freqüències, que són les pulsacions de l’ona per segon, o de longituds d’ona, que podem definir com la distància entre els seus pics.

 

Tant la nostra oïda com els nostres ulls són aparells receptors d’ones que detecten només una part de les freqüències que hi ha a la naturalesa. Per exemple, per referir-nos al so que la nostra oïda no pot detectar, parlem d’ultrasons. Així, els gossos poden sentir freqüències que nosaltres no sentim. En el cas de la radiació, el que anomenem llum és només una part estreta de totes les freqüències possibles. Recordem també que per a totes les ones, les freqüències baixes corresponen a longituds d’ona llargues i que les freqüències altes corresponen a longituds d’ona curtes. En el so, freqüència baixa significa un so greu (com el que emet la tuba), mentre que freqüència alta significa un so agut (com el que emet la flauta).

 

En el cas de la radiació, n’hi ha de baixa energia, com les ones de radio, que no són més que llum amb les freqüències més baixes, i que fem servir per veure la televisió, escoltar la radio, parlar amb el mòbil, etc. Després trobem les microones (sí, com les dels forns) i l’infraroig, amb freqüències més altes que les ones de radio, però encara per baix de les de la llum visible, que es troba just per dalt de l’infraroig, i que anomenem òptic. A freqüències més altes trobem l’ultraviolat, que és absorbit per l’atmosfera (en concret per la capa d’ozó). I gràcies, perquè és radiació nociva per a la salut. Encara a freqüències més altes estan els raigs X, que es fan servir per fer-nos radiografies del cos, ja que és una radiació tan energètica que ens travessa la carn, i només els ossos la paren, com una paret para la llum del Sol. Finalment, la radiació més energètica de totes, i per tant, la que té la freqüència més alta, és la dels raigs gamma.

 

A la figura podem observar una representació de les longituds d’ona típiques de cada tipus de radiació, des de les més curtes (freqüències altes, els raigs gamma), fins les més llargues (freqüències baixes, ones de radio). La regió del

visible

s’indica amb els colors que la formen (cada color correspon a una longitud d’ona). A més, es mostra l’absorció de l’atmosfera: La part blava representaria les capes altes de l’atmosfera i la part baixa representa la superfície de la Terra; com més alta és l’opacitat (més grossa la regió marró), menys radiació ens arriba. Veiem que tant a la zona de l’òptic com en part de la regió d’ones de radio, l’atmosfera és transparent, perquè el blau arriba fins la superfície, on hi ha els telescopis òptics i els radiotelescopis, mentre que per altres freqüències o longituds d’ona es produeix una absorció completa o parcial. Per això, moltes vegades és precís enviar observatoris a l’espai, ja que és l’única manera d’observar cel a eixes freqüències.

 espectre

 

Com deia, el nostre ull o detector natural, és només sensible a la llum visible. I no de bades. És precisament la part de totes les freqüències en què es troba el màxim d’emissió del Sol i que, a més, pot travessar l’atmosfera. Per tant, qualsevol ésser viu diürn que vulga sobreviure en el nostre planeta necessita desenvolupar visió en aquesta banda. Si, pel contrari, els nostres ulls només detectaren radiació a altres freqüències, com ara en l’ultraviolat, estaríem pràcticament a fosques, ja que aquesta part de la radiació emesa pel Sol no arriba a la superfície de la Terra perquè és absorbida per l’atmosfera.

 

En resum, en el cas de la radiació, una freqüència baixa significa una radiació menys energètica, i una freqüència alta significa una radiació més energètica. I nosaltres veiem en una part molt estreta de totes les freqüències possibles. Per tant la freqüència de la radiació i del so ens proporciona un paral·lelisme entre aquestos tipus d’ones que podem utilitzar.

 

Juguem amb això. Juguem a pensar que tota aquesta radiació es poguera transformar en sons audibles per nosaltres. I aleshores, alcem el cap i escoltem el cel. D’alguna manera, és açò el que fa un aparell de radio o una televisió, convertir les ones de radiació en imatges i sons. Nosaltres imaginarem que ho podem escoltar tot, que l’atmosfera no absorbeix res. En començar a parar l’orella cap amunt, escoltaríem tota una riquesa de sorolls, explosions, una remor constant… I cadascun dels sons seria més agut o més greu segons la seua freqüència.

 

Així per exemple, els baixos de l’Univers, les seues tubes i trombons, que ens arribarien amb les ones de radio, serien el gas que hi ha a les galàxies, i les galàxies més brillants, anomenades actives, sonarien per ací i per allà. També marcant un ritme ràpid, com en un super-allegro, tindríem els púlsars, estels de neutrons que giren mil vegades sobre sí mateixos en un segon. A les microones trobaríem la percussió, una remor constant que ens arriba dels orígens de l’Univers, el darrer eco de la Gran Explosió, conegut com radiació de fons. A l’infraroig, el contracant, les trompes, els saxos tenors i els clarinets baixos de l’Univers ens anunciarien el naixement d’estreles noves, ens descobririen ací i allà la presència de núvols de gas i de les molècules de la vida. En l’òptic, les trompetes del cel ens mostrarien la llum de les estreles, la melodia clara que anuncia la presència de matèria enmig de la foscor. En l’ultraviolat, els saxos alts i clarinets revelarien les estreles joves i energètiques, competint amb les trompetes de l’òptic per mostrar melodies més atractives. Finalment, als raigs X, oboès i flautes ens deixarien escoltar el darrer cant de la matèria abans de ser engolida per un forat negre i les col·lisions entre vents ràpids que volen propagar-se en direccions oposades. I tindríem moments de forte subito causats, per exemple, per explosions violentíssimes d’estreles enormes. En el forte, ens arribaríen primer les flautes i els oboès com raigs gamma, després els clarinets, saxos, trompes, i, per acabar, un gran colp de timbal i les tubes acompanyant-lo. Tot això, i més, si poguérem escoltar l’Univers.

Ensenyar o fer política

En algun moment, no llunyà, una persona a la que tinc un cert respecte, em va demanar si, en parlar valencià a uns alumnes que suposadament no l’entenien, pretenia ensenyar o fer política.

Això va encetar unes reflexions internes, atarantat pel comentari. I perquè sempre que algú critica alguna de les meues idees o maneres d’actuar, intente pensar en el que m’ha dit per estudiar l’opció d’incorporar els seus suggeriments o crítiques a la meua manera de pensar o si, pel contrari, acabe reafermant la meua posició inicial en trobar algun pas erroni en el raonament de la crítica.

I en aquest cas la reflexió sobre aquest comentari em va portar a descobrir un parany perillós i trampós, que es troba ben fàcilment, després d’una primera reflexió.

Efectivament, si comencem suposant que la gent que viu en aquest país no entén el valencià, haurem d’estudiar per què. I això és ben senzill. Si no l’entenen és perquè consideren que no paga la pena fer-hi l’esforç, perquè no és “útil”. I, no ho podem negar, és ben cert en molts aspectes de la vida quotidiana a la ciutat de València i rodalies, així com segurament també a la ciutat d’Alacant, o d’Elx, o moltes altres. Metges, professors, policies, jutges… parlen directament castellà o s’adrecen en aquesta llengua als que així els parlen. I que el castellà és la llengua més parlada al País Valencià. Això és així.

Però suposem ara una situació en la que, de sobte, resulta que (entendre) el valencià és útil, o fins i tot necessari. Com ara una de les meues classes, amb tota la modèstia. En aquesta situació es produeix una rebel·lió. Com que s’ha assumit que el valencià no val per a res, ara cal posar-ho en pràctica a les braves. I així, uns alumnes et poden exigir, amb maneres ben desafortunades, que canvies de llengua. I això, als ulls del món que ens rodeja ni és fer política, ni és un acte de nacionalisme, ni de vandalisme. És més bé, prèvia ignorància de l’agressivitat verbal, una sol·licitud ben normal, atesa la inutilitat del valencià. Aleshores, qui queda en mal lloc és qui no volia deixar de parlar en la seua llengua. Fa política. És dolent i nacionalista.

Total, que nosaltres fem política en obrir la boca. Els acusadors, fins i tot exigint, no la fan. Això és un segrest o un intent de segrest de la voluntat de les persones, primer creant una ambient propici per a que la gent entenga com “fer política” l’exercici d’un dret i la pràctica normal i quotidiana d’una llengua que, malgrat tot, encara existeix i és cooficial. I segon, creant en els parlants aquest complexe de “maleducats” o “nacionalistes” pel simple fet d’expressar-se. Jo, pel contrari, pense que els qui viuen a València i no entenen en valencià perquè pensen que no val per res, estan equivocats. I jo no tinc perquè sentir-me culpable pel fet que ells estiguen equivocats i vulguen convertir el seu error en una realitat que els permeta pensar que tenien raó. Em sembla que em reaferme en les meues conviccions.

Jo ensenye. Jo no faig política.

 

Corren temps d’estalvi i retallades. Estalvi i retallades en algunes coses sí, i en d’altres no. En el cas de les universitats públiques, el pla sembla ser convertir-les en residuals. Efectivament, si tenim en compte que la taxa de reposició de places és del 10% i que l’edat mitjana del professorat és elevada, si més no a la nostra Universitat, en quatre dies es faran amb ella. Un èxit, si tenim en compte el concepte que té cert sector polític i de població de l’Estudi General. No sembla ser casualitat que el deute més gran que el Govern valencià té amb les seues universitats, siga el que té amb la nostra.

 

En aquest context, hi ha una generació de professorat jove, cridat a anar prenent el relleu, que està a la vora de ser perduda per a sempre. Hi ha els ajudants, els ajudants doctors, els col·laboradors i els contractats doctors. Tot i que ara mateix tots poden estar en cert perill (vos recorde que s’acaba de regular l’acomiadament de personal laboral indefinit), em centraré en el cas dels ajudants doctors, per tractar-se d’un  d’especialment cridaner. El perfil típic de l’ajudant doctor és el d’una persona que es va doctorar a la Universitat i que, després d’anys d’experiència docent o de recerca postdoctoral, ha guanyat una plaça d’aquest tipus, ben passats els trenta, amb un sou modest (començant amb 1300 euros/mes), i fins ara, amb la promesa de la promoció al tercer any de contracte, sempre que s’estiguera acreditat a la plaça a què es volguera promocionar. Seria allò que en els països anglosaxons en diuen un tenure track; en precari. Una càrrega docent important i alhora en alguns cassos recerca reconeguda internacionalment, a preu de saldo per a la Universitat. Però per a molts d’ells no hi havia alternativa, ja que només s’ofertava aquest tipus de plaça.

 

I ara, a sobre, els han fet trampa. Amb els trenta ben passats amb què l’ajudant va accedir a la plaça, més tres o quatre anys que han passat, famílies que mantenir i un sou que amb sort arriba als 1400 o 1500 euros/mes (gràcies als complements), sense dret a demanar sexennis, però fent docència i recerca de qualitat i amb acreditacions a titular incloses, els diuen que no, que ara cal estalviar. I ni tan sols sembla que podran promocionar a la figura laboral indefinida de contractat doctor fins el darrer any de contracte. Això els diuen ara (per ordre del Consell). Ja veurem que passa al cinqué i darrer any de contracte, si no els tornen a enganyar. De moment, ja hi ha universitats a l’Estat, com la Complutense de Madrid, que no renovaran els seus ajudants doctors. Com a resultat, ací alguns ja estan buscant feina a Alemanya.

 

Hauríem de pensar si la Universitat es pot permetre el luxe de perdre aquesta gent. O de perdre-la sense ni tan sols lluitar per ells, que representen el futur de la nostra casa. El professorat laboral s’està organitzant, però s’espera dels companys i companyes, així com de la Institució, seny i solidaritat en aquestos moments en què hi ha tantes coses en perill.

Fa unes setmanes, Francesc de Paula Burguera, persona de trellat, publicava a Levante dos articles sobre la unitat de la llengua catalana (i valenciana), que sembla que encara estem enganxats amb això. Poc després, Lluís Fornés i Carles Recio, van publicar sengles articles responent Burguera. L’un parlava del provençal i l’occità i no sé quantes coses. L’altre, bo, l’altre escrivia en castellà. També posava exemples que li convenien per explicar que hi ha llengües que són iguals però tenen fins i tot alfabets distints (Croàcia i Sèrbia), sense dir que ací hi ha un problema religiós, més que lingüístic, i oblidava els exemples que no li convenien (els “alemanys” de Suïssa, Àustria i Alemanya, que és un contraexemple claríssim). Puc estar d’acord en l’assumpte de fons, però… Al final, tot és un debat que es limita a cites escollides, de persones que segurament expressaven una opinió igual que ara fem nosaltres, o a exemples escollits. I el debat, en eixos termes, és tan inacabable com destrellatat.

No s’ha de perdre més el temps tractant de convéncer ningú que no vol escoltar d’una evidència acceptada pels filòlegs romanístics de tot el Món. O, més senzill, que la pròpia experiència ens demostra. Com que en aquest cas podem aplicar el mètode científic nosaltres mateixos, podem fer un parell d’experiències molt senzilles: fer un viatge que ens porte de Castelló a Benicarló, i d’ací al Delta de l’Ebre per acabar el nostre viatge a Lleida o, un altre experiment, agafar un text qualsevol i comptar les paraules que són diferents al text al que es consideraria un valencià culte (no val diferenciar “entonses” d’aleshores). De tota manera, hi ha en tot aquest “problema” una component clarament emocional i irracional. Irracional com una fe, com una creença, que cega i no deixa pensar amb normalitat davant allò que afecta els sentiments més personals. Compte, no estic tractant d’insultar ningú, que tinc molt de respecte per qualsevol tipus de creences, sempre que aquestes no impliquen l’ús de la violència o l’intent d’imposició.

Ara em diran: “Home, el català també ens l’imposen”. Però jo faig classe a la Universitat de València (poc o gens catalanista, al contrari del que pensa la gent) i, igual que els filòlegs “imposen” el català, jo “impose” teoremes matemàtics i lleis físiques. Evidentment, com deia abans, la llengua és prou més emocional que un teorema matemàtic i per això podriem deixar que algú en crega el que vulga, de la mateixa manera que la Constitució ens dóna llibertat de fe. També hi ha qui diu que els científics col·laborem en grans complots universals amb extraterrestres… Però no vull perdre el meu temps tractant de convéncer-los del contrari. M’estime més que pensen que tinc contactes nocturns amb éssers d’altres planetes. Quina emoció.

Un amic diu que tot valencià porta un filòleg dins. I té raó, però en té perquè en fem massa cas. Realment no té importància, que diguen el que vulguen. En un país en què per ser considerat “valencià” és més important ser faller que parlar i fer servir habitualment la llengua pròpia, crec que és més perillós per la llengua que Carles Recio escriga el seu article en castellà, i ho justifique perquè diu que li molesta l’ortografia fabriana, i que no ho faça en valencià, tot i que siga per negar la unitat lingüística amb el català. I si s’estima el valencià tant com diu, s’ho hauria de fer mirar. Les Normes de Castelló són prou permissives amb les nostres variants (només faltava!). Per cert, al contrari del que pensen els secessionistes, al País Valencià hi ha més variants que la que es parla a l’Horta. Si ens posem tots a demanar divorcis lingüístics, en aquest petit país nostre es parlarien més llengües que a l’Índia.

Hi ha un altra acusació poc meditada, i és la insistència en que els valencianistes, que anomenen catalanistes, es rendeixen a Catalunya, que volen despersonalitzar el nostre país. Jo no conec cap valencianista, per més que també siga molt catalanista, que pense així. Tots voldríem una relació d’igual a igual, res d’ofrenar noves glòries al Principat, sinó a tot estirar, compartir-les. Açò és possible dins d’Espanya, per cert. I aquesta relació també la demanen els valencianistes amb Espanya, al contrari que la majoria dels valencians, que es passen la vida cantant que volen oferir-li-ho tot. I així ho fan. Realment, si tots aquestos altres valencians demanaren una relació d’igualtat amb l’estat, les coses serien diferents al nostre país. En definitiva, acusen els valencianistes, sense cap mena de prova, més que la seua fe, de fer el mateix que fan ells. Supose que per traure’s la culpa de damunt.

A partir d’ací, mirem endavant. Ja està bé de perdre el temps. De veritat, deixem-ho córrer. El que ens ha d’ocupar és fer un país modern, traure-li la merda dels carrers i de les institucions, les teranyines de la mentalitat dels ciutadans, la resignació a estar dedicats només al turisme. Hem de fer polítiques que porten la nostra gent emprenedora a adonar-se que més val guanyar menys, però durant més temps, que guanyar molt i després quedar-se amb les mans buides. Cal una economia productiva i una cultura de l’esforç. Hem de tindre ambició, eixir de la situació actual i fer-ho encarant el futur mirant-nos al mirall centre-europeu i escandinau. Educació, ciència, desenvolupament, drets socials… Vaja, el que es coneix com modernitat i progrés. El primer que podem fer és no embrutar el carrer o el parc amb papers, escopinyades, pixades i altres restes humanes o animals. Seria una primer pas interessant. Després, vindrà la resta. Quan assolim aquest objectiu, podrem parlar d’altres fites.

Aquest article està sent escrit per un parell de motius que m’agradaria destacar com conclusió final. Primer, un senyor italià em va preguntar l’altre dia quines són les relacions entre València i Barcelona. Abans de començar a parlar, vaig sentir un cansament enorme. I és que cansa tanta bestiesa, cansa el fet de tancar-se portes que, fins i tot, mirant només pel teu benefici, resten tancades per pura burrera. Li vaig explicar un parell de situacions recents, però no ho va entendre. I jo tampoc no ho entenc. I per què? Simplement perquè és irracional. Per què hem necessitat tans anys per reclamar el corredor mediterrani, que és ni més ni menys que la nostra eixida a Europa? Per burrera. I així ens va. Ens ho hem treballat molt. Com deia, ja ni tan sols per interès polític o cultural, sinó per diners! Ni això.

El segon motiu és que vaig sentir algú dir que no li agrada una cançó d’un cantautor català (estricte) simplement per això, perquè és català. Un testimoni va dir que si això ho diguera d’una cançó africana, li diríem racista. Vaig pensar que només els resta dir que els catalans són d’un altra raça… Però la seua xenofòbia és evident. I el problema és que aquesta irracionalitat que cega, no permet a aquesta persona gaudir d’una lletra preciosa, d’un poema, fins i tot si està escrita en un altra llengua, distinta del valencià, per simples prejudicis. Potser no en gaudira encara que acceptara entendre-la. I si aquest fós el problema, no sabria jutjar si és millor o pitjor açò o que no la gaudisca pel fet d’haver estat escrita per un senyor que va náixer en un territori determinat. Les dues opcions són certament terribles. Són ambdues gallinàcies, copiant el terme d’un professor meu. Però en un país on els ciutadans mostren tan poc respecte pels béns comuns i públics, on encara hi ha gent que penja gripaus vius en tarongers fins que moren i s’assequen, amb l’esperança que això minve el mal de genives dels nadons que estan dentant; en un país així, aquesta xenofòbia no serà un altre símptoma d’un problema estructural més profund? No serà que som una societat poc moderna i poc educada? Afrontem aquest problema amb més energia, i enllaçant amb l’actulitat, negant-nos a les retallades en educació, i segurament a la llarga ens sorprendrà que altres problemes desapareixen de sobte. Que tinguem sort.

http://www.linformatiu.com/opinio/tribuna-oberta/articulo/que-tinguem-sort/

« Newer Posts - Older Posts »