Feed on
Posts
comments

Tardor

De vegades abelliria ser tardor a Navarrés, no? Potser, més tard, em vinga alguna explicació, algun perquè. Mentre, ací hi ha una descripció de les implicacions.
Otoño en Navarrés. Joan Baptista Humet.
Llega el otoño a Navarrés de nuevo
va encaramándose a los olmos sobre el sendero.
Llega en el viento que recorre los sembrados
y en el reloj del campanario estropeado.
Llega el otoño a madurar los campos
fluye por la canal y cuelga de los naranjos
y a media tarde se adormece en el casino,
apura un vaso de vino y abre un domino.
Llega el otoño para abrir la escuela,
le pone abrigo al sol y medias a las mozuelas,
llena de olor a pan caliente los tejados
y hace sonar un clarinete improvisado.
Llega el otoño y se quedó dormido
se nos perdió a los pies de algún nogal encendido,
dicen que se escondió para no ver que esta nevando desde ayer
y están de fiesta los chiquillos.

La música i la barbàrie.

Reinhard Heydrich tocava bé el violí i interpretava sonates de Schubert al piano a la vesprada. Ningú esperaria que la següent dada que li donaren d'una persona així és que es tracta del segon de Heinrich Himmler, qui va dissenyar les matances de jueus, gitanos, eslaus, opositors, etc. als camps de treball i extermini nazis. Una jornada habitual de Heydrich podia incloure haver donat ordres per matar persones i també una interpretació sublim d'una peça clàssica.

A 'La barbàrie de la ignorància', George Steiner es pregunta per aquesta aparent contradicció. El filòsof especula amb la possibilitat que al cervell hi haja una part petita ètica i racional i una gran part animal, territorial, carregada de por i d'irracionalitat. Que la ignorància és un possible camí a la barbàrie i que s'hi deixa dur amb facilitat és evident, però no n'és l'únic.

Altres pensadors, com Schopenhauer, van destacar la component personal interior de la música, que no representa idees com les altres arts, sinó emocions. La música ens transmet alegria o tristesa, depenent de la melodia i del nostre estat d'ànim. Aquesta propietat aïlla tot allò que ens dóna escoltar o interpretar música del que ocorre en el nostre entorn, si més no mentre dura la música. Fins i tot s'ha afirmat que la música té la facultat de fer-nos sentir millors, més sensibles, de redimir-nos les culpes. Per exemple, Elias Canetti va afirmar que "si fórem millors, no ens caldria la música".

L'aprenentatge de les arts i la sensibilitat per poder gaudir-la és un procés íntim i pot ser fàcilment aïllat no només de la resta de la humanitat, sinó que fins i tot ens pot aïllar de l'autor. Només quan la sensibilitat es desenvolupa en paral·lel al reconeixement dels altres, amb allò que es coneix com empatia, ens pot ajudar a allunyar-nos de la barbàrie. El camí de Heydrich des de la música de Schubert a l'assassinat industrial passa per la deshumanització del col·lectiu a exterminar. Passat el punt de consideració de l'altre com persona, no hi ha marxa enrere.

Curiosament, el cristianisme europeu negava ja des de la Baixa Edat Mitjana la capacitat dels jueus d'admirar i respondre emocionalment a la música. Veieu ací un clar intent de deshumanitzar tot un poble i poder justificar així qualsevol bestialitat exercida sobre ell. I és terrible pensar com un poble que ha patit això al llarg de la història pot ser capaç d'usar el mateix tipus de pensament contra un altre poble. Sembla que no hem aprés res de l'experiència.

Tornant al títol del llibret de Steiner "La barbàrie de la ignorància", l'ignorant pot ser enganyat i convençut, efectivament. Així, segurament els botxins d'Auschwitz i tants altres llocs terribles devien ser persones irreflexives que creien o volien creure el que els seus superiors els deien. I es limitaven a actuar. Això no obstant, qui donava les ordres era una persona cultivada, educada en l'estima a la música i dotada d'aquesta sensibilitat, però no més empàtica o menys cruel. També els qui són sensibles i toquen bé el violí poden ordenar matances, tot i que no es taquen les mans de sang. Què hi ha a l'ésser humà que li permet gaudir i fer gaudir amb formes delicades i sofisticades com la música, però, al mateix temps pot ser un monstre, un assassí? La meua resposta és senzillament que es pot ser sensible a la música, educat i instruït en art, en humanitats i en ciència però alhora ser el pitjor dels ignorants: O no és ignorant qui pensa que una persona de qualsevol altra raça o amb qualsevol altra creença religiosa és menys humana que un mateix? Potser si algú no comença per aprendre i entendre això ja edifica el seu creixement personal sobre el buit, de manera que tot el coneixement i habilitat que puga acumular es troben mancats dels fonaments necessaris per a evitar la barbàrie: el respecte i la tolerància.

Vull acabar el text expressant el meu rebuig a la decisió de reduir el pes de la filosofia als instituts d'ensenyament secundari. La filosofia és una eina bàsica per a qualsevol ésser humà, i necessària a més per als qui vulguen accedir a l'ensenyament superior. Perquè la filosofia és la mare del pensament i la raó. Potser ara ens volen mecanitzats per produir qualsevol cosa, ara que tot allò que no dóna diners és menyspreat. I potser eixe siga el primer pas cap a la ignorància i la mort intel·lectual de la nostra civilització. Amb les conseqüències que això puga tindre.

Referències:  - https://enlenguapropia.wordpress.com/2012/09/17/la-musica-despues-de-auschwitz/   - "La barbarie de la ignorancia". George Steiner en diálogo con Antoine Spire. Del Taller de Mario Muchnik.

Manel Perucho i Pla

De renúncies i victòries

Està bé aprendre coses noves, redescobrir-ne o certificar-ne. És de vegades un exercici traumàtic, però al cap i a la fi sempre enriquidor. És propi de grans ignorants, entre els que m'hi compte, seguir aprenent i prendre nota d'allò que s'aprèn, es redescobreix o es certifica.

El problema arriba quan les noves dades et parlen de la irresolubilitat d'un problema, de la dificultat de resoldre allò que has entès amb la superficialitat justa com per assabentar-te d'aquesta irresolubilitat. I és ací quan s'ha de prendre la decisió sobre si paga la pena invertir l'energia que seria necessària per resoldre el problema o si simplement has d'acceptar que no el podràs resoldre i conviure amb ell. En el darrer cas es tracta clarament d'una renúncia.

A partir d'ací trobem dues situacions clarament diferenciades. Una és aquella en què el problema (entès com una abstracció de qualsevol realitat) i tu esteu sols i tot es resol en la intimitat de la teua capacitat de raonar. Aquest cas es pot patir també en un equip de treball. L'altra situació és aquella en què algú pot sentir aquella petita satisfacció que dóna observar la teua renúncia, per sentir-la com una mesquina i intel·lectualment minvada victòria personal, en vore't acotar el cap després de la renúncia, perquè el teu fracàs és la seua victòria. Sense adonar-se'n que el problema és ell mateix i tots els qui tenen un comportament semblant o li riuen les gràcies. El problema no és en aquest segon cas un ens abstracte que cal resoldre amb l'ús de la raó, sinó l'actitud de qui bloqueja qualsevol acció pel simple fet de guanyar-te una partida. El problema real que caldria resoldre queda ocult darrere de l'esperit competitiu de la misèria, que es converteix en el problema insalvable. Segurament açò ve motivat per un cert complex d'inferioritat que fa gaudir qui el pateix amb la derrota d'aquell respecte del qual es creu inferior en alguna cosa, encara que siga des del subconscient. O simplement per l'esperit competitiu buit de cap contingut: Guanyar per guanyar. Fins i tot si la victòria a petita escala li resulta perjudicial a gran escala o a la llarga. El simple plaer de guanyar i exhibir el trofeu amb aquella actitud superba és el motor de les seues accions, sense pensar en les conseqüències que això pot comportar.

En definitiva, la manca de mires i perspectives fa perdre oportunitats a qui les pateix en primera persona i també a qui les pateix en tercera persona. Visca la gramàtica.

 

Escoltar una dona francesa contar com pegaven els seus avis a l'escola pública francesa per parlar occità i també els amics dels seus pares que encara persistien en "l'error", després escoltar-la dir que li sembla bé perquè les llengües "regionals" no valen per res i tot seguit dir que vol aprendre idiomes per comunicar-se amb la major quantitat de gent, i immediatament adonar-te'n que no hi ha millor resum de l'engany en què viuen molts "ciutadans" i molts "ciutadans del món":

1. França és el país de la llibertat (de parlar francès), de la igualtat (a òsties, pel que es veu) i la fraternitat (ara vas i li ho contes al que rebia les òsties).

2. El fet que aquesta dona justifique, en l'any 2014, la violència per acabar amb una llengua i alhora diga que vol parlar moltes llengües dóna una idea de la magnitud del llavat cerebral de l'escola pública que va sorgir de la revolució. Tan bona en algunes coses i tan bèstia en altres.

3. França és el paradigma de la ciutadania i de les bondats de la democràcia per a molta gent, en particular per a molts seguidors de la Il·lustració. A mi m'encisen i m'inspiren els il·lustrats francesos, per la seua forma d'entendre la vida i la seua ànsia per entendre el món que els rodejava lliures dels lligams imposats per la religió. Però com tot (això és com tot), res no és perfecte i els qui pensen que això que he contat al començament (humiliacions gratuïtes, imposicions...) és perfecte, tenen un problema (o dos).

4. Com sempre, i per sort per als que ens volem expressar en una llengua que no té res de mal, ans al contrari, Espanya va ser lenta i incompetent en la uniformització. A València, el franquisme (ironies de la vida, a França la revolució i a Espanya el franquisme) sí que va aconseguir un efecte semblant al francès (i també a òsties), com ben bé podem apreciar en les actituds quotidianes dels nostres compatriotes valencians.

Aquest text ha estat escrit sense molta reflexió prèvia i no ha estat corregit. Lamente si hi trobeu alguna errata o frase mal redactada. Ja el repassaré.

Bona nit i visca la República il·lustrada i tolerant.

Si en el viatge a Múrcia haguérem recorregut no només quilòmetres sinó anys, concretament uns 700 anys cap a darrere, potser haguérem trobat gent parlant valencià pels carrers de la ciutat. I és que Múrcia va ser part de la Corona d’Aragó allà pels finals del segle XIII i començaments del segle XIV. Va ser també repoblada, des de mitjan segle XIII per catalans, i per això a El Carxe, al nord d’aquesta regió, encara es parla una miqueta de valencià.

Que dius ara? Un viatge en el temps? A que ve això? La veritat, no ho sé, simplement he passat dos o tres anys escrivint textos que lligaven temes de la física i la música i com que l’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula Interstellar, se m’ha passat pel cap escriure sobre això. Allà va.

Vivim en un Univers que té quatre dimensions, les tres espacials i el temps. Podem traslladar-nos tranquil·lament cap amunt i cap avall, cap a la dreta i l’esquerra, cap avant i darrere, és a dir, podem moure’ns lliurement en les tres dimensions espacials en què vivim. Però i en el temps? En el temps no... El temps és una coordenada tipus cinta transportadora de sentit únic. T’hi puges i allà que vas. Haver-ho pensat abans (els pares, clar).

Hi ha un principi conegut com causalitat que estableix que els efectes no poden precedir a les causes. Per exemple, no es pot guanyar el certamen de Múrcia sense abans anar a tocar. És un principi empíric si voleu, és a dir, basat en l’experiència. Però marca l’ordre dels esdeveniments físics de manera unívoca: marca la direcció en què passa el temps.

En qualsevol cas, imagineu la següent situació: Fem un viatge en el temps i tornem cent anys enrere per matar el nostre besavi (és un dir) encara fadrí. Aleshores, en tornar ja no podríem existir. No tindríem lloc en el futur posterior a la mort del besavi. De la mateixa manera podeu imaginar moltes situacions ben absurdes. A més, hi ha qui diu que si en el futur es descobreix la manera de viatjar en el temps... per què no ens han visitat encara? Potser sí ho han fet i no ens ho han dit. De tota manera, fins i tot si han vingut i han tractat de passar desapercebuts, tenint en compte que la mera presència d’algú en algun lloc pot canviar el curs dels esdeveniments, un petit fet involuntari i inconscient pot canviar el futur de molta gent. Per tant, tornem a les situacions absurdes.

La teoria de la relativitat ens diu que si ens movem a velocitats properes a la de la llum o prop d’objectes amb una gravetat intensa, en tornar a casa i comparar el nostre rellotge amb el dels nostres amics i familiars, veuríem com per a nosaltres ha passat menys temps que per a ells. Però això és un viatge cap al futur sense retorn possible.

A la pel·lícula Interstellar es reflexa eixa realitat física contrastada per experiments amb fidelitat. També hi apareix un objecte que de moment només existeix a la ment dels físics teòrics: els forats de cuc. És un tipus d’objecte possible dintre de la teoria de la relativitat i que podria connectar-nos amb altres llocs de l’Univers o amb altres edats de l’Univers. L’única cosa que sabem és que aquestos objectes, igual que els forats negres, deformen l’espai i el temps de tal manera que el foraden. En el cas dels forats negres pot no haver-hi res a l’altra banda. En el cas dels forats de cuc, no en tenim ni idea. I, al contrari que en el cas dels forats negres, dels que hi ha evidències indirectes de la seua existència, per als forats de cuc no en tenim cap d’evidència.

En resum, sembla que els únics viatges temporals permesos per la naturalesa, tal i com l’expliquem actualment, són cap al futur i sense retorn. Això és el que ens diuen les teories científiques acceptades actualment i que expliquen bé els fenòmens que observem a la natura. Una cosa sí que vos diré, estic segur que cada vegada que interpretem Xúquer, molta gent tanca els ulls i torna al 20 d’octubre de 1982.

Abans escrivia textos per a la premsa digital. Sempre hi havia una cosa o altra que em movia a dir la meua. Després em vaig cansar, o em va semblar que ja em repetia o que realment a ningú interessaria el que jo tinguera per a dir. En els darrers anys he tingut pocs brots articulistes. Ara, però, em plantege escriure açò al meu bloc, açò que potser tampoc no interessarà ni convencerà ningú, però que crec que ha de quedar dit.

Arran del procés sobiranista a Catalunya, és difícil trobar al País Valencià, fora del rang polític esperable, ningú que entenga res del que ocorre des del punt de vista dels catalans o de com ho veiem nosaltres. Has d'escoltar, de banda d'amics, companys i gent que passava per allà tot de comentaris que et semblen bastant desencertats, si més no.

Al meu parer hi ha un parell de motius fonamentals per explicar açò:

1. Aquestos amics, col·legues i desconeguts no se n'adonen que encara no han rebut cap explicació de la cosa per part d'un mitjà de comunicació que no estiga ubicat a Madrid o que no estiga en la línia de cert(s) partit(s) polític(s). Dos veïns han renyit i només tenen la versió d'un d'ells. Això sí, gosen jutjar l'altre, del que no han sentit ni pruna. I alguns pensen que un mitjà de comunicació presumptament progressista ens en donarà una visió menys esbiaixada. Sí, serà menys esbiaixada, però es pot escoltar, en aquestos mitjans, locutors catalans dient coses que no tenen res a veure amb la realitat, potser ja segrestats pel missatge-tsunami que brolla del centre de decisions, de poder i de do de l'objectivitat a l'Estat. Errada bàsica d'amics i companys als qui se suposa una mica d'esperit crític. Els desconeguts són això, desconeguts, i no sé si en tenen, d'esperit crític.

2. Manca d'empatia, comprensió, proximitat amb el problema lingüístic que patim molts. Per posar-hi un parell d'exemples: Al meu amic, al meu company i al desconegut no els importa gens ni miqueta que jo no puga anar al cinema a veure una pel·lícula en valencià, o que no tinga cap televisió ni cap ràdio en valencià. Gens ni miqueta. De fet, s'estranyen que aquest fet anecdòtic et preocupe en absolut. Tampoc no els importa gens la tensió que pateixes en intentar comunicar-te en valencià amb naturalitat en comerços o amb l'administració pública, la justícia, la policia... Tampoc. No entenen que per a tu això pot ser important i per tant segurament pensen que això et passa per cabut. I no se n'adonen que el degoteig diari, el cansament, acaba suposant una desafecció segurament definitiva respecte d'aquell marc en què ells s'hi troben tan a gust i que troben tan normal: Espanya. És curiós, perquè segueixes estimant-te els espanyols, però ja no en vols ser un. Esquizofrènia nacional, potser.

Diuen els àrabs que si vols conèixer algú n'has de dur les babutxes durant una sèrie de llunes, o una cosa semblant, no ho recorde. La cosa és posar-se a la pell de l'altre. Entendre els seus anhels i problemes. I sabeu per què crec entendre que aquests dos punts bàsics són certs? Pel senzill motiu que fa vint anys jo pensava així. No entenia la queixa, no entenia el problema. Fins que m'hi vaig ficar i vaig començar a entendre com de complicat és el dia a dia dels qui volen viure de certa manera.

Perquè al final la cosa es limita a la següent elecció: ser normals i viure amb normalitat o tenir problemes. Així doncs, si no vols tenir problemes, no visques amb normalitat, abandona aquest camí que no et duu enlloc i uneix-te als qui et creen els problemes. I sóc l'única persona de l'edifici en què visc a qui se li demana fer aquesta elecció. És açò just? És moral? I els meus drets, per on paren? Quina classe de societat volem, una en què se't demana fer aquesta decisió? I encara parlen de drets individuals, o de ciutadania.

Vet ací l'explicació. Si aconseguim que algú entenga alguna cosa, fantàstic. Si no, seguirem en qualsevol cas com fins ara. Amb la sensació bastant real d'estar sols i no gaudir de la solidaritat dels nostres conciutadans.

Així que ens veiem en la lluita per la nostra dignitat individual i col·lectiva. Bona nit.

PD Escric aquestes ratlles amb una incertesa més: l'actitud dels dirigents de l'únic partit que ens pot donar una miqueta de dignitat de cara a les properes eleccions. Si això ens falla, aquestos dirigents demostraran una ceguesa política infinita i nosaltres estarem perduts. Ara, que està tan a prop... Igualment, ens veiem en la lluita.

PD2 Aquest text va ser escrit abans de la lectura de la columna de Carles Capdevila que recollia opinions de Suso de Toro (dia 16 d'octubre de 2014), que ve a dir el mateix sense particularitzar en les persones que ens envolten. Per una banda, no és estrany que diguem el mateix, perquè ja fa temps que estic molt d'acord amb aquest senyor gallec. I per altra banda, pense que és important fer l'esforç de treballar la comprensió entre els que ens envolten, perquè és l'única manera de que ens respecten aquesta reclamació: la de viure tranquils i amb normalitat. Si ells no ho entenen, qui ho ha d'entendre? I de moment, em fa l'efecte que la gent que m'envolta que no viu aquest problema, no m'entén. N'assumisc la culpa per no saber explicar-ho bé, segurament.

El futur del valencià

Arran de múltiples reaccions de diferents bandes i d’aquest article de Xavi Sarrià, m’agradaria fer uns aclariments respecte al treball sobre l’evolució de l’ús del valencià de què sóc director i que es va fer públic la setmana passada.

Les motivacions per fer el treball són evidents: com a molts, m’interessa i em preocupa el tema. És aquest un terreny en què tothom opina, tothom en parla. I les opinions, al cap i a la fi, estan fonamentades en la nostra experiència quotidiana i, per tant, esbiaixades. Però, com científic, no puc més que posar en dubte totes les opinions respecte a l’ús i al futur del valencià. I volia saber, en la mesura del possible, quina és la situació real.

És cert, com molts diuen, que el valencià en l'àmbit cultural està més viu que mai: tenim més grups de música en valencià que mai, més escriptors que mai i s’estudia en valencià més que mai. Ara bé, és això un miratge? O un reflex de la bona salut del valencià? Per evitar caure en el parany de les opinions o les percepcions personals el millor és anar a les dades, que són fredes i parlen soles. Així, amb dades de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i d’enquestes realitzades per la mateixa Generalitat Valenciana, hem pogut comprovar que l’ús de la llengua està en clar retrocés.

Ja fa temps que la física ha ficat el cap a les ciències socials i hi ha models que descriuen (o intenten descriure) situacions complexes com el creixement de les ciutats o la difusió d’idees en les societats, entre molts d’altres. Aquests models estan evidentment sotmesos a dificultats en tractar d’explicar sistemes tan complexos. Tot i que també es pot dir que tenen la seua dosi d’èxit. Explorant la bibliografia existent, vaig trobar una sèrie d’articles sobre la interacció entre llengües, comptant amb l’ajut i la guia del sociolingüista Ernest Querol (UOC). I vaig descobrir que ja hi ha un camp desenvolupat al voltant d’aquest tema. De fet, a la Universitat de les Illes Balears hi ha un grup que investiga des de fa temps aquest procés des del punt de vista de la física.

Al seu treball de fi de grau, amb les limitacions que pot tenir un treball com aquest (amb poc temps per realitzar-lo), Clara Miralles va ser capaç d’estudiar dos models existents de dinàmica de competència entre dues llengües: un que havia estat aplicat amb cert èxit a la dinàmica de mort lingüística en casos tan clars com el del gal·lès front a l’anglès (model Abrams-Strogatz), i un altre en què es té en compte l’existència d’una població bilingüe en el cas de llengües semblants que havia estat aplicat al cas gallec-castellà (model Mira-Paredes). Amb les poques dades de què disposem, l’autora del treball hi va ajustar els models per obtenir-ne els números que controlen l’evolució del sistema estudiat dintre del marc d’aquests models. Per tant, la predicció que ha acabat com a titular a la premsa està basada en uns models que no han estat dissenyats específicament per al sistema valencià. Fins i tot si els models són capaços d’explicar les dades que tenim d’ús del valencià amb el temps, això podria ser conseqüència en part d’un artifici matemàtic que seria difícil explicar en aquestes ratlles. En conclusió, cal tenir dubtes oberts respecte de la predicció.

Açò tampoc significa que els models siguen erronis, sinó que per declarar-los vàlids caldria confrontar-los amb una millor riquesa de dades i, evidentment, que per poder dir quin serà el percentatge de valencianoparlants (recordem que es tracta de percentatge de persones que l'usen a casa, amb la família) allà per l’any 2050, necessitem estar segurs de la seua validesa. Aquest percentatge pot ser el 10%, o major, o fins i tot menor. Jo no ho sabria dir amb certesa. Ara bé, les dades, que són fredes i parlen soles, diuen que la tendència és la d’un retrocés clar en l’ús. I per concloure això no cal ni tan sols aplicar un model matemàtic.

Cal mirar-se aquesta dada amb maduresa. De res no val amagar a un malalt que està malalt, perquè això no el millorarà. Ara bé, si li ho fem saber, pot provar de posar remei a la seua malaltia. I, evidentment, les conclusions polítiques hi són. Un dels paràmetres present a tots els models és el que es fa servir per quantificar el prestigi que una llengua té, com n’és d’atractiva per als parlants. I això depèn, sense cap mena de dubte, de les polítiques que s’hi facen. Un canvi en aquestes polítiques afavoriria un canvi en l’evolució de l’ús amb el temps que les dades permeten albirar.

En resum, pense que treballs com aquest, recolzat en treballs de sociolingüistes com l'Ernest, o també els treballs de Brauli Montoya, ens fan una miqueta més conscients d'on estem i cap on anem. I això és el que es pretenia. Res més. Ara es podran millorar els models o recollir més dades, o altres científics podran rebatre l’ús dels models que hem usat, etc. La ciència, per sort o per dissort, no ens dóna resultats tan clars com pretenen els titulars de la premsa.

Professors

Discutíem si un professor universitari ho ha de saber "tot" respecte al seu camp o les seues assignatures i si és un desengany per a un estudiant adonar-se'n que no és així (o no sempre).

Dintre dels límits marcats per la dignitat professional pel que fa al coneixement d'una assignatura o camp (no es pot anar pel món sabent poc o menys), i parlant d'aquelles coses que potser no saps o no tens al cap en un moment determinat, aquell moment crític en què un alumne pot quedar decebut, pense que el que caracteritza un professor universitari (en ciència, si més no) és la seua capacitat d'entendre i explicar (bé) allò que ha entès en un període de temps breu. Aquesta capacitat no és de bades, ve d'anys d'aprenentatge i una sòlida base.

Saber-ho tot o tindre-ho tot al cap és impossible... No veig cap problema en reconèixer que es desconeix la resposta a una pregunta determinada, que cal reflexió, estudi i/o consulta a algú que en sap més que tu (no, Joan Ferrando?) al voltant de la pregunta, i tornar amb la resposta en la classe següent. La resta és enganyar per eixir del pas i no reconèixer aquesta ignorància puntual que, a més, al final queda patent igualment.

Des d'un altre punt de vista, les bones preguntes dels estudiants són les més profundes, les que requereixen un pensament sobre la base del que el professor sap. Per tant, més que decebut, l'estudiant hauria d'estar pagat d'ajudar el professor a veure un aspecte qualsevol de l'assignatura des d'aquest nou punt de vista que no havia considerat i, finalment, obtindre'n una explicació satisfactòria. En els tres anys que porte fent classe d'Àlgebra i Geometria (que té poc a vore amb el meu camp de recerca), he après molt gràcies a preguntes dels estudiants. Perquè he tingut la sort de tindre bons estudiants!

Tota una altra cosa és que el professor no torne mai amb la resposta o que, en realitat, no tinga els coneixements suficients de l'assignatura o la motivació com per respondre-la mai.

Geografia lineal

Com cada any des de fa sis anys a l'estiu vinc a Bonn (Alemanya) a treballar en les meues coses de recerca a l'Institut Max Planck de Radioastronomia. Sempre venim en cotxe. El viatge té una durada de dos dies que, amb tràfic tranquil, donen per anar pensant coses diverses.

En encetar el viatge i creuar Salses, o potser l'Ebre, deixem enrere un seguit de problemes col·lectius que ens marquen el dia a dia. A banda dels problemes polítics i econòmics, també hi ha allò que el professor J. Francesc Mira va definir tan bé en dir que li agradaria ser francès o indubtablement espanyol per tenir les coses clares i no haver de calfar-se el camp amb la pròpia identitat. Aquestos problemes es queden enrere en la seua vessant col·lectiva, però romanen en la vessant individual o psicològica. Tanmateix, ser un mateix un "malalt" ajuda a intentar comprendre altres "malalts" en els seus diversos problemes o punts de vista, principalment a través de la curiositat i l'interès. Si no tens cap malaltia i no hi tens cap interès, et converteixes en un incapaç per entendre els altres. Si ho eres, és més fàcil forjar aquesta capacitat.

L'autopista és un lloc curiós. Sempre hi trobes els mateixos camions, que també passen per les carreteres que transcorres al llarg de l'any, entre l'Horta Nord i la Ribera Alta. Durant tot aquest temps, el teu viatge és curt, però ells continuen recorrent aquest mateix trajecte una vegada rere l'altra. Només en el moment en què tu també el fas, se't fa evident el seu recorregut perllongat. Els camions recorren aquesta línia d'unió entre punts que hi ha a la superfície del mapa. La seua geografia lineal impedeix els esforçats conductors conèixer ni entendre res del que hi ha més enllà d'una àrea de servei.

Els turistes, amb els seus cotxes, fan majoritàriament el mateix. Només se separen de la línia principal en arribar a la fi del seu trajecte. Allà, s'escampen cap als costats. Però al cap i a la fi segueixen a sobre de la seua línia personal, la de la carretera comarcal que els acaba portant al seu destí, o la del carrer que els porta de l'apartament a la platja. I no gosen eixir-se'n per descobrir res del que puga haver-hi més enllà. Manca de curiositat i d'interès de mentalitats "sanes". Mentalitats lineals.

I és que la convivència només és possible des del respecte. I el respecte només és possible des del coneixement. I per això, tot.

    En els darrers anys estem vivint unes retallades que afecten tots els àmbits del sector públic: ensenyament, sanitat, etc. També la ciència, i principalment la ciència bàsica (aquella que no té aplicacions industrials directes), s’està veient molt afectada. Tota una generació de científics, la dels que tenim entre trenta i quaranta anys, està sent maltractada o fins i tot obligada a abandonar la ciència, amb el que això comporta en termes quantitatius i qualitatius de treball i progrés. Aquesta ciència, que crea riquesa humana i econòmica és menyspreada sistemàticament per la dreta espanyola. Per si això no fora un problema suficientment greu, en els darrers anys se n’afegeix un altre, no menys important: La manera de finançar els projectes científics.

Amb la justificació de la crisi i la manca de recursos, ara es vol primar l’excel·lència, i només l’excel·lència. L’argument és senzill: hi ha pocs diners, concentrem-los en projectes forts, interessants i, atenció al vocabulari, competitius. El capitalisme portat a la ciència, en poques paraules. Però que s’entèn per excel·lència? Vet ací el problema en el que vull centrar el text.

És difícil negar que aquesta manera de treballar pot tenir la seua part positiva però està pecant d’un defecte importantíssim que la inutilitza de cara al seu objectiu. Aquest defecte elimina la possibilitat de fer recerca en condicions mínimes per a molts grups que també són excel·lents, si volem fer servir la terminologia habitual.

El problema és senzill: a l’hora de decidir qui rep els diners i qui no, els avaluadors llegeixen els projectes i escullen els que els semblen més interessants i amb probabilitats d’èxit. Evidentment aquesta lectura no està exempta de dos components fonamentals: el subjectiu del lector i la manera de vendre el producte del redactor. D’aquest manera el finançament científic passa a dependre d’estratègies de màrqueting pur i dur. Per això les institucions acadèmiques posen al servei dels seus investigadors un personal especialitzat que els ajuda (de manera molt eficient, cal dir-ho) a millorar les seues propostes. L’objectiu és tindre més opcions d’èxit en la sol·licitud de projectes europeus, per exemple. Estem parlant de projectes amb un finançament molt important i l’estat de les coses fa que siga raonable apostar per aquest tipus d’ajudes per veure si es pesca algun premi gros. Raonable dintre del marc mental dels governants acadèmics o simplement perquè no es troba cap altra opció.

A més, el destí a llarg termini d’aquestos projectes amb durades entre tres i cinc anys depèn del centre en què s’execute. Un projecte pot comportar la contractació de personal amb l’objectiu de formar un grup de recerca. Gran idea. Ara bé, en acabar-se el període en el qual s’ha concedit el projecte, el grup de recerca es desfà inevitablement si la institució en què s’ha desenvolupat no hi fa res. I ara mateix les institucions acadèmiques tampoc no gaires possibilitats de fer res ja que estan lligades de mans i peus en termes financers. Si més no al nostre entorn més immediat. En definitiva, es poden invertir milions d’euros en grups d’usar i tirar. La continuïtat dóna major potencialitat i ramificació al treball científic, però no està assegurada.

Per altra banda, els investigadors que no reben el premi, reben a canvi un informe del que esperarien poder millorar les seues sol·licituds futures. Tampoc. Es troben amb uns informes farcits de frases fetes que no deixen veure quin és el problema pel qual es considera que el projecte no és digne de ser finançat. La conclusió és evident: no s’han sabut vendre bé. Aquesta majoria de científics, amb idees tan bones com les d’aquella minoria temporalment privilegiada troba enormes dificultats per poder seguir amb els seus projectes per tenir menys diners i poc o gens de personal. De manera que deixen de ser competitius. El que queda al final és una limitació del progrés científic a branques estretes i l’eliminació per tant de possibles troballes inesperades i revolucionàries que vinguen dels camps no finançats.

En conclusió, caldria que la comunitat científica encetara un debat per tal de demanar un augment de la inversió, però també una racionalització, per tal d’evitar que tots els diners se’ls emporten uns pocs i la conseqüent dependència del màrqueting.

Older Posts »